L'endemà del dissabte

Fa una setmana, el canal nord-americà ABC News va demostrar que el propietari d'una clínica psiquiàtrica a Minneapolis volia convertir els seus pacients gais en heterosexuals, tot advertint-los que Déu desitjava que els homes fossin atrets per les dones (“als seus pits, per exemple”, va dir en una sessió filmada clandestinament). Val a dir que si el reportatge va tenir força ressò, també va ser perquè el metge en qüestió és el marit de Michele Bachmann, que l'any que ve serà candidata a la presidència dels Estats Units.

Fa dos anys, l'aleshores primer ministre britànic, Gordon Brown, va demanar disculpes públicament pel càstig que el matemàtic Alan Turing havia rebut a mans de les autoritats: el 1952, la policia va obligar aquest home gai –que va desxifrar els codis secrets dels nazis i així mateix va facilitar, i molt, la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial– a sotmetre's a la castració química; dos anys més tard es va suïcidar. Ser gai continuaria sent prohibit per llei a Anglaterra fins al 1967 (i, ja que hi som, a l'estat dit espanyol, fins al 1979). L'homosexualitat encara és il·legal en 81 països diferents, gairebé sempre per raons religioses. Com és que hi ha gent que continua creient que cal transformar gais i lesbianes en heterosexuals, a través de tractaments o càstigs? Què hi volen guanyar? Es pensen, potser, que Proust hauria escrit millor si hagués tingut xicota? Que Miquel Àngel hauria pintat millor? Que els papes Sixt IV, Benet IX o Juli III haurien resat millor?

De nen, jo ja estava acostumat a la idea que dos homes podrien formar parella, gràcies a algunes amistats gais dels pares. El primer casament al qual els meus nens van assistir era entre dos amics meus. És obvi que, perquè una cosa sigui normal, només cal que formi una part visible de la vida quotidiana. Per tant, s'agraeix que una empresa catalana acabi de treure el primer videojoc amb un heroi que perd oli. Supergay té 32 nivells diferents i el protagonista, acabat de sortir de l'armari, es defensa dels enemics amb un raig de l'arc de Sant Martí. Tant de bo que aquest joc tingui èxit amb els adolescents, molts dels quals solen fer gala d'una intolerància ferotge –que no té res a envejar a la de segons quins bisbes i imams– envers un 8%, aproximadament, de la població humana.