LA TRIBUNA
Alois Alzheimer
el concepte d'investigació. És un afegit, un luxe, no una necessitat
Agafa la torrada i se l'acosta a la tassa de llet. No sap què fer. No sap com fer-ho perquè la torrada quedi untada per la llet. Només l'hi ha de posar a dins, però ja no en sap. La iaia es bloqueja, es posa nerviosa, potser es posa a plorar. Li hem d'explicar que posant la torrada a dins de la llet ens la podrem menjar, i l'hem d'ajudar a fer-ho. A poc a poc, i amb un somriure per compensar el seu desencís, farem com si aquella torrada fos en aquell moment la cosa més important del mon. Que ho és per a ella. El passat no existeix, el futur s'esborra. Només hi ha aquella torrada. I serà un esforç important perquè serà únic, perquè l'endemà s'haurà de repetir, amb el mateix rigor i la mateixa paciència, com si avui no hagués passat. I vindrà un dia que, per més que li ho expliquem, la iaia ens mirarà amb ulls de desconeixement. De confiança, però de desconeixement. I al cap d'un temps s'apagarà del tot.
Alois Alzheimer (Baviera 1864 - Breslau 1915) va ser el psiquiatre i neuròleg alemany que va identificar per primera vegada els símptomes del que després es coneixeria com a malaltia d'Alzheimer. Fill de notari, d'una família catòlica i acomodada, es va casar amb una jueva rica que després de donar-li tres fills es va morir, però amb la seva fortuna es va poder dedicar a la investigació. Sobre una malaltia específica de l'escorça cerebral, va batejar la conferència sobre el seu primer cas, el d'una dona de 51 anys que presentava tots els símptomes del que avui coneixem com aquesta malaltia. Parlem de 1901, fa un segle, i continuem sense saber com arreglar-ho. No hi ha cura, només hi ha alentiment en el procés.
L'any 2002, l'actor Charlton Heston (Els deu manaments, Ben-Hur, etc.) va dir que tenia Alzheimer, i va fer el favor més gran que es podia fer a la malaltia: posar-la en boca d'un personatge mundialment famós. I enmig d'Amèrica, país dels grans tabús. Va servir perquè la gent es posés la paraula a la boca sense por, amb normalitat. I va obrir una porta perquè altres famosos fessin el mateix, donant exemple, deixant que el món sabés que el seu personatge s'acabava.
Investigar no és cap luxe
Teresa Gómez Isla (Madrid 1965), neuròloga de Maragall (per simplificar), es queixa que a l'Estat espanyol no hi ha sensibilitat per la investigació. Les universitats no inverteixen, l'Estat no inverteix. Ella diu: “No ens podem permetre no curar la malaltia, perquè no tenim recursos suficients per fer front al nombre de malalts que deixarem escapar”. És a dir, no investigar avui vol dir assumir molta més despesa sanitària demà i demà passat. No tenim assumit en aquest país el concepte d'investigació: és com un afegit, un luxe, no una necessitat. Ara hi ha 600.000 afectats a l'Estat, i tenint en compte l'esperança de vida, el 2050 aquest nombre es podria triplicar: si no s'investiga per disminuir aquest volum ara, qui ho pagarà després? Els diferents governs espanyols no han cregut en la investigació per un motiu concret: no surt a compte. És un fet a llarg termini que no els quadra amb els seus rèdits electorals: el món de la investigació va més enllà dels quatre anys i no en trauran profit.
Els metges que atenen pacients han d'estar en contacte amb els que investiguen, i això no passa. Són dos mons separats que s'alenteixen. La força de la cosa pública, del pressupost públic, hauria de ser determinant. I no ho és perquè els polítics no hi creuen. No tenen temps per a la investigació. Tenen feina amb Angela Merkel i amb Jean-Claude Trichet, amb les enquestes, amb el disseny d'un pressupost que no ensenyi tota la veritat. Perquè l'Estat ja no gestiona diners, gestiona deute. I el deute és de mal gestionar.
El pensament, la memòria, el llenguatge, eines que es deterioren de mica en mica. Com sempre, el final de la malaltia arriba, juntament amb una sensació d'alliberament que ens fa sentir culpables. Un final que no per més conegut és menys dolorós. I així recordem com, la iaia, contenta i riallera, feia berenar als més petits, cosia una vora de pantalons o feia uns canelons per llepar-se'n els dits...
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 26-07-2011, Pàgina 11
- El Punt. Barcelona 26-07-2011, Pàgina 11
- El Punt. Camp de Tarragona 26-07-2011, Pàgina 11
- El Punt. Comarques Gironines 26-07-2011, Pàgina 11
- El Punt. Penedès 26-07-2011, Pàgina 11
- El Punt. Maresme 26-07-2011, Pàgina 11
- El Punt. Vallès Occidental 26-07-2011, Pàgina 11