Amy

Estava cantat, es veia a venir; són els epitafis que t'ha dedicat la majoria de la gent. La teva trajectòria curta però intensa semblava que obeïa a un guió preestablert, el que ha acompanyat altres astres, i molt concretament els del club dels 27, els que comparteixen amb tu el dubtós honor d'haver passat a millor música en aquesta injusta edat: Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison o Kurt Cobain. Tots ben afinats a l'hora de cantar, però segats per una existència desafinada.

Has viscut el temps just per fer dos discos i empassar-te més estupefaents i alcohol que tot un regiment de cosacs. En la teva darrera gira ja vas sortir a l'escenari del tot entonada, i no vas poder ni cantar dues peces senceres; la gent et va xiular, disgustada per l'estampa però alhora encantada per l'estampa. Eres tu en estat pur, o no gaire pur, i tal vegada si haguessis aparegut serena i amb aquell torrent de veu que tenies, no ho sé, potser no t'haurien ni reconegut.

No ho vas triar, Amy Jade Winehouse, però t'hi vas abocar i vas ingressar en la categoria de llegenda. Amb la teva intuïció melòdica hauries pogut arribar molt lluny, molt més enllà de la mitja dotzena de premis Grammy que ja tenies a la butxaca. Tenies talent, tenies públic, tenies el mercat als teus peus. T'ho va impedir el caràcter, el mateix que et portava una vegada i una altra a les portes del suïcidi; el que et provocava problemes amb la justícia, el que et tornava agressiva i incapaç de domar les drogues. Reposa en pau, per primer cop.