Diumenge, més

Després de més de vint anys treballant, per ordre cronològic, a El Punt i a l'Avui, he acabat arribat a la conclusió que, en matèria de lectors de diaris, el més semblant a un subscriptor de l'Avui és un subscriptor d'El Punt, i a l'inrevés. Responen a un perfil que (ja em perdonarà si algú no s'hi sent reflectit) té algunes coincidències bàsiques: són persones que van creure en el català com a idioma periodístic molt abans que es posés de moda. Sense ells, la premsa en català avui no existiria. I també són homes i dones que quan els demanes quin país tenen al cap, et diran Catalunya. I més encara, són lectors exigents, que t'ho perdonen tot, si cal, però que et fan saber que no te'n deixen passar ni una.

Demà és l'últim dia que els subscriptors d'El Punt i l'Avui, i els lectors en general, llegiran diaris diferents. Diumenge seran un sol col·lectiu. Això sí que és néixer amb força. Perquè un diari no és pas només qui el fa, sinó, sobretot, qui el compra i qui el llegeix.

El Punt Avui. Una capçalera que no serà nova sinó que té seixanta-set anys d'història. D'històries, les que sumen els dos diaris per separat, amb trajectòries paral·leles i amb personalitats diferenciades que diumenge confluiran. Un cas curiós, això de sumar dues capçaleres. Curiós però absolutament normal, en el país on vivim. De la resta de diaris de Catalunya que es publiquen en català, dos tenen nom en llengua espanyola i l'altre quan arribes a mig diari has de girar-lo per continuar llegint. Ningú no es podrà acusar de ser els més estranys. Normalitat absoluta, doncs: sumar esforços per multiplicar expectatives. Passeu i llegiu-nos.