Tertúlia i democràcia

La primera experiència democràtica la trobem al segle V aC, durant l'anomenat Segle d'Or de la democràcia atenenca. En aquells anys, el poder es va traslladar de l'areòpag, una mena de consell aristocràtic, a l'àgora, un espai on el poble prenia les decisions en assemblea. Amb els ulls del segle XXI, la democràcia atenenca presenta deficiències palmàries, com per exemple negar els drets de ciutadania a esclaus, estrangers i dones; però en el context de fa 26 segles va suposar una important innovació política que, a més, va anar acompanyada d'una notable expansió econòmica, social i cultural.

A finals del segle V aC, però, aquesta democràcia esplendorosa ja mostrava símptomes de decadència. Moltes són les raons que expliquen el seu ràpid declivi, tot i que alguna ha estat utilitzada de manera recurrent. Ens referim, per exemple, a la perversa influència que van tenir els demagogs. Els demagogs eren una mena d'especialistes en totes les matèries, homes públics que dominaven l'escenari on es prenien les principals decisions (l'àgora) i que, finalment, usaven l'art de la retòrica per defensar els interessos d'aquells que millor els compensessin. Els demagogs, segons l'ús terminològic de l'època, eren aquells que, en primer lloc, eren capaços de convèncer a l'àgora de qualsevol cosa i, en segon lloc, no tenien cap responsabilitat sobre el posterior desplegament d'aquesta decisió. No requereix massa explicació adonar-se que una democràcia capturada per la demagògia estava destinada al col·lapse; i així va succeir.

I això sembla que està tornant a succeir. La democràcia actual també mostra clars indicis de declivi i esgotament. La distància de 26 segles és excessiva per fer comparacions directes, però m'atreviria a suggerir que el paper degradador que van exercir els demagogs atenencs l'estan exercint avui els tertulians radiofònics i televisius, així com els responsables de la conducció d'aquests espais. Els tertulians són els especialistes en totes les matèries, tenen la resposta per a tots els interrogants, són capaços de defensar blanc o negre en funció del moment i, òbviament, ni han de retre comptes d'allò que diuen ni han d'assumir cap responsabilitat vinculada al fet, malauradament imprescindible, de passar de les paraules als fets.

La claredat argumental dels tertulians és magnífica, fins que parlen d'un tema que coneixes. Llavors t'adones que aquelles explicacions tan resultones, de fet, salvant honroses excepcions, es troben en la fina línia que separa la més basta simplificació de la mentida més absoluta. I el pitjor és que llavors truquen ingenus espectadors que, després de felicitar els tertulians, es pregunten per què els governants –aquesta colla d'inútils– no els fan cas. Jo els respondré amb tota claredat: no els fan cas perquè sovint els tertulians no saben ni de què parlen i, en qualsevol cas, si haguessin de passar de les paraules a les decisions literalment s'ho farien a sobre. Trobem exemples d'aquesta discrepància entre el discurs buit de la tertúlia i la realitat complexa de la política quan contrastem els èxits polítics i mediàtics d'alguns dels més freqüents tertulians o tertulianes.

Davant d'aquesta lamentable realitat, solem pensar que això només passa a Madrid. L'optimisme antropològic dels catalans és proverbial i ens fa veure amb claredat els defectes d'allò que anomenem la caverna mediàtica, però ens impedeix adonar-nos que tenim la nostra pròpia caverna catalana. Les proclames amb què les ràdios catalanes ens desperten no tenen res a envejar a les que es pronuncien des de Madrid. Ens semblaran més catalanes, però són igualment simplificadores i satisfan amb elegància catalana una operació de permanent descrèdit de la política. També les tertúlies i les converses que ens han regalat els matins televisius competeixen amb les d'Intereconomía amb les mateixes armes. Dominen la retòrica i l'escenari, ens poden convèncer de qualsevol cosa i no tenen cap responsabilitat: són els demagogs del segle XXI.

La feina de tertulià o de conductor de tertúlies podria ser una feina més i, per tant, en període de crisi, podríem alegrar-nos que algunes persones s'hi guanyin la vida. El problema, des del meu punt de vista, és que estan destruint la política i la democràcia. Els seus titulars i les seves frases rodones exigeixen pagar un preu massa alt. Exigeixen desacreditar aquells que estan prenent decisions molt complexes, exigeixen simplificar realitats que tenen molts matisos, exigeixen defensar interessos mediàtics i exigeixen llançar promeses impossibles de complir i que, per tant, alimenten inexorablement la frustració col·lectiva. No es tracta ni de matar el missatger ni de limitar la llibertat de premsa. Es tracta, més aviat, de recordar al missatger que també té responsabilitats i de subratllar que la llibertat de premsa és quelcom massa noble i massa important per deixar que es malmeti amb exercicis de funambulisme periodístic.