la CRÒNICA
Indignació al palau dels reis
Sempre sorprèn trobar un Palau dels Reis de Mallorca al mig de Perpinyà. Mallorca sembla molt lluny. Però el rei Jaume I, que havia construït un petit imperi al voltant de la seva persona, va pensar que el seu segon fill, Jaume, bé mereixia ser rei. Probablement temia els embats del rei de França, amb qui havia signat la pau, i pensà que un tap entre els regnes del seu fill Pere –Aragó, València i Catalunya– i els dominis francs era una garantia. Al rei Jaume II li va tocar Mallorca i les possessions catalanes al nord dels Pirineus. La història ens diu que l'invent no va reeixir gaire temps, menys d'un segle. Els comptes de Barcelona recuperaren Perpinyà i Mallorca i el francès s'emparà de Montpeller.
Aquest estiu, al palau, ben conservat i restaurat, hi exposa un artista català del nord, Guy Ferrer, i el gòtic civil del vell palau esdevé marc per gairebé un centenar d'obres –pintura, sí, però sobretot escultura– rabiosament actuals, cadascuna de les quals és un cop de puny al ventre del visitant, pel seu dramatisme i la seva força expressiva. Jo arribaria a dir que el contrast entre el marc i l'obra exposada és excessiu. Les línies pètries medievals destil·len serenor, confiança, seguretat, optimisme. Les figures de Ferrer són crits angoixats, desesperança, por, horror. I potser es complementen en mostrar dues cares de la mateixa història: l'arquitectura presenta el moment dolç del regne mallorquí de Perpinyà, amb el comerç unint el Mediterrani amb el centre d'Europa, les arts, la ciència, la juxtaposició pacífica de cultures, les grans construccions, els projectes, les idees, els somnis...; el treball de Guy Ferrer explicaria, sense ni proposar-s'ho, el dramàtic dibuix familiar de la dinastia catalana, amb les lluites entre germans, les fugides, els raptes, les venjances, el desastre final. Però això només és una lectura interessada que faig jo, provant de lligar els contraris. De fet, no cal.
Si aneu a Perpinyà podeu fer dues visites al palau. Una primera que hauríeu de dedicar només a les sales reials i submergir-vos en la gràcia dels arcs i les finestres, la solemnitat de les sales i les capelles, la distribució eficaç dels espais, l'encant militar de les defenses sobreposades de diverses èpoques, el joc d'escales i passadissos que feien habitable i pràctica aquella enorme construcció dels reis. Deixeu per una segona volta les obres que anireu trobant. Val la pena de tornar a començar i resseguir els mateixos camins aturant-vos ara en l'exposició de Guy Ferrer, sense que res us en distregui. Cap peça no us deixarà indiferents. Guy Ferrer és un indignat, ben segur. Però no pas un indignat de Twitter o de tenda de campanya als parterres urbans. La seva indignació és total, profunda, de bronze tacat de sang. La vida indigna. (I podeu llegir indigna com un verb o com un adjectiu, o de les dues maneres).