Actors

Cada professió té les seves coses, però la d'actor, com diuen en castellà, se las trae. Haver de viure a còpia de semblar contínuament una altra persona està al límit de la patologia psiquiàtrica. Potser per això, el gran Marlon Brando deia que dedicar-se a això era l'expressió d'un impuls neuròtic. Ho trobava una ocupació lamentable i considerava que, per a un actor, l'únic símptoma de maduresa era retirar-se de la professió. Potser en feia un gra massa, en Brando. Alguns dels grans actors de la història han tendit a veure les coses amb menys extremismes. L'adorable John Gielgud, per exemple, deia que l'art d'actuar consisteix a aconseguir que el públic no tussi durant una representació. És una feina que vol objectius modestos perquè la pressió de treballar permanentment sota la mirada d'una multitud deu ser enervant. És famosa la boutade de Fernán Gómez: “No me gusta que me miren cuando estoy trabajando”. Sembla un acudit, però amaga una angoixa comprensible. Una de tantes paradoxes implícites en aquesta feina és la d'aspirar a la fama i passar tota la vida evitant-la quan l'has aconseguida. El crític Marcos Ordóñez, que acaba de publicar un llibre esplèndid i del tot recomanable sobre el món del teatre (Telón de fondo), explica el cas de Michael Gambon, l'imponent actor britànic. Quan Gambon feia –en un paper inoblidable– Una vista des del pont, d'Arthur Miller, a Londres, ja era un actor molt reconegut, però a un crític del New York Times se li va acudir de definir-lo com “el més gran actor del teatre anglès”. De seguida van posar la frase als cartells d'entrada al teatre, i el pobre Gambon es va enfonsar. Aterrit pel pes d'aquell elogi monumental, entrava al teatre d'incògnit, implorava que retiressin la frase, volia desaparèixer i, sobretot, temia no poder estar mai més a l'altura del dia de l'estrena o del que implicava la frase.

Sembla que els actors temen la glòria com la pitjor condemna. Pateixen per tot. Potser és per això que els estimem tant.