Del ‘twist' del dòlar a l'euro

Quan vaig arribar a Nova York, ara fa 51 anys –per cert, en el primer viatge en avió de la meva vida–, un cop instal·lat a l'hotel ben a prop de Times Square, vaig sortir a reconèixer el terreny i, tot passejant bocabadat mirant els gratacels, vaig entrar al bar Metropol, on, segons deia a la porta, Gene Krupa estava “now performing”. D'entrada, la cosa no va ser senzilla, perquè quan jo vaig dir “I would like to have a beer”, em van contestar “Do you want a Bud?” i, és clar, vàrem trigar una estona per aclarir que volien dir una cervesa marca Budweiser. Un cop superat el malentès, les coses van evolucionar cap al terreny de la cordialitat, i el barman em va recomanar que, si m'agradava la música, el que havia de fer era anar al Peppermint Lounge, on Chubby Checker ja havia començat a triomfar amb el twist. Jo, de Barcelona estant, no havia passat de veure a Barcelona Bill Haley and His Comets. Però allò del twist em va resultar especialment atractiu. És per això que, una vegada incorporat a la Universitat de Cornell, uns mesos més tard, després d'haver participat al campus en la campanya Kennedy versus Nixon, em va sorprendre de retrobar la paraula twist aplicada a l'economia.

El govern dels EUA necessitava un quantitative easing, és a dir, una facilitat per comprar bons del govern a llarg termini amb diners nous creats per la màquina d'imprimir bitllets. És un procediment que fa apujar els preus dels bons i abaixar-ne els rendiments, i serveix també per afavorir el creixement econòmic quan els bancs centrals poden fer que el seu instrument es pugui oferir a un interès pràcticament zero. És veritat que aquest resultat també es podria obtenir des del ministeri de finances pel senzill procediment de modificar les dates dels venciments. I això és el que va fer el president Kennedy quan va convèncer la Reserva Federal per vendre les lletres del tresor a curt termini i, amb aquests ingressos, comprar els bons a llarg termini. I, curiosament, d'aquell esquema se'n va dir operació Twist, paraula que, a part del ball, segons el diccionari Webster's, vol dir “trenar i girar en espiral”. Els experts afirmen que la facilitat quantitativa, aïlladament considerada, va ser un fracàs relatiu, però no s'ha aclarit fins a quin punt hi van influir tots els altres factors contradictoris. La moral d'aquesta història és que els ministeris de Finances i els bancs centrals tenen feines i prioritats diferents, però que seria molt convenient que treballessin amb més coordinació. Ara, baixant de la música (encara que sigui el twist) a la prosa i de les muses al teatre, ens trobem com a província de l'imperi en estat de xoc. Efectivament, al Congrés dels EUA el portaveu republicà, John Boehner, no aconsegueix que els ultres del Tea Party ajudin el govern a sortir d'una situació d'imminent i possible suspensió de pagaments. Si s'hi vol trobar una solució, cal tenir present que demà passat s'haurà d'aprovar un sostre d'endeutament de 14,9 bilions (amb b d'aquí), just abans que es produeixin uns venciments que, en cas d'insolvència, afectarien fins i tot la seguretat social. I tot això podria passar dos dies abans que els congressistes se'n vagin de vacances deixant-nos la llufa penjada mentre Republicans i Demòcrates es barallen entre ells.

Amb una certa estupefacció, molts europeus de països que són contribuents nets es pregunten per quins set sous han de pagar la universitat gratuïta dels estudiants grecs (encara que repeteixin fins a set anys), mentre a casa seva els estudiants han de pagar taxes. El consens general és que l'ajust i el rescat han de quedar condicionats a la lluita contra la corrupció (a Atenes hi ha 17.000 piscines i només 300 paguen l'impost corresponent), que aquí, quan s'aplica, triga 24 anys a dictar sentència per suborn a funcionaris d'hisenda. En vista d'aquests precedents, en el cas de Grècia, s'ha proposat confiar l'Agència Tributària a una empresa estrangera i que les subvencions de la UE siguin gestionades per organismes estrangers de provada solvència i merescuda confiança. Cal tenir present que la crisi de la zona euro no s'ha superat en absolut. Només s'ha guanyat una mica de temps i una pausa de durada previsible. És cert que després de les vacances encara hi haurà l'euro, però també continuarà present la crisi. Segons com, l'euro haurà estat un intent com aquell idioma, l'esperanto, fabricat per a la fraternitat universal, mentre l'anglès es convertia en la llengua franca a tot arreu. I, de portes endins, després de l'espectacle de les caixes en què el director (López Abad) de la CAM del PP (intervinguda) s'adjudica una indemnització de 3,8 milions d'euros i els de les altres entitats també miren de seguir xuclant com si aquí no hagués passat res, ara es comencen a veure indicis que als bancs les coses ja no són de color de rosa. L'omnipotent Santander, per exemple, ha hagut de reconèixer que els errors comesos han causat una caiguda dels beneficis del primer semestre a l'Estat espanyol del 38%. Però també a la Gran Bretanya s'han reduït els beneficis, que ara depenen més de Mèxic i no tant ja del Brasil, que ha empitjorat una mica, també. En resum, bones vacances, però quedin amatents a l'evolució previsible.