Salveu-me!

Ja ho sé: és una frivolitat, però no em puc estar de parlar de televisió. És el que fan –fora dels experts del ram– els qui no tenen cap tema. Jo en parlaré moguda per la més pregona indignació.

Em revolta que, en determinats canals, quan has triat la pel·lícula i et disposes a veure-la, surti un paio o una paia explicant-te-la. Immisericordes, sense fer cas dels laments callats del teu cor sofrent, et diuen l'argument, les intencions del director, les escenes més remarcables i el final. T'ho amaneixen amb un somriure, que intenta ser còmplice, però que és pur sadisme.

Em rebenta, també, l'encarregat del so que creu que si no posa música a tot el suprimiran de la plantilla. Escoltar les notícies amb un txim-txim de fons, monòton com el cant d'un grill, i segons com, més fort que les paraules dels locutors, et deixa fet un nyap, disposat a escoltar la ràdio, que, com que tot és so, ningú no vol amanir-ho amb maraques.

Em treu de polleguera l'altiva ignorància d'alguns conductors. Per exemple, el dia de l'esgarrifosa matança d'Oslo, en un canal que s'anomena 24 hores, que ja és una mostra d'enginy, una perplexa presentadora connectava en directe i deia, atabalada: “És clar, com que parlen en noruec no se'ls entén”. Bravo, plumífera! Com que la dificultat no minvava malgrat el seu desacord, va connectar, atenció, amb una cambrera d'un bar i després amb un cambrer d'un altre bar, que, oh, meravella, eren espanyols i parlaven una llengua intel·ligible, tot i no tenir cap informació que trametre!

M'aclaparen les entrevistes les respostes de les quals són previsibles (“la pilota no ha entrat, ves què hi farem...”), o les aportacions dels “experts” que et diuen coses tan profundes com ara: “la pluja ho ha mullat tot”, o “beure aigua és un hàbit saludable”, o, encara, “davant de la catàstrofe, la gent patia”. Gràcies, mestres, sense vosaltres no sé què faria.

En canvi m'agrada veure els qui treballen per Intereconomía. No enganyen ningú: són hieràtics, seriosos, solemnes, engolats. I, encara més, que es pensin que “La poesía es una arma cargada de futuro”, de Gabriel Celaya, és un himne filofeixista. I és que no teniu lírics, xiquets.