L'APUNT
Un cafè i prou
Aquí, un cafè, demanant així, sempre ha estat un cafè. Mai un cafè ‘sol'
Comenta un company que fa temps que gairebé dóna per perduda la batalla d'identitat que havia endegat a l'hora de demanar un cafè. Una i altra vegada, arreu del país –amb les excepcions que no feien sinó confirmar la regla– quan demana un cafè, els cambrers sempre li diuen que precisi si “sol” o com. A Catalunya, un cafè, demanant així: “Un cafè!”, sempre ha estat un cafè. Mai un cafè “sol”. El cafè “sol” ve de les Espanyes i aquí, de tota la vida mai ha calgut especificar com vols “un cafè”. I si el prefereixes amb una mica de llet, demanes un tallat; amb llet, “un cafè amb llet” i si descafeïnat i amb llet descremada i sacarina, doncs, un “desgraciat”. Ara en fem broma de tot això, però, és amb aquestes petites coses que anem perdent la identitat, que la llengua es va transformant i diluint. No cal ser gaire llest per saber quin serà el proper pas. A tots plegats la responsabilitat d'evitar-lo, doncs, demanant, per exemple, un cafè i prou.