Impostos

A mesura que s'acosti el final d'any, apareguin grans factures impagades i la pressió per quadrar els comptes es torni insuportable, el debat sobre si s'han d'apujar o no els impostos serà ineludible. Fins al moment, qualsevol ministre que sortís insinuant una puja d'aquest o aquell tribut era ràpidament desmentit, sovint per la vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, en persona. És normal: quan som a les envistes d'unes eleccions, el missatge que menys s'espera sentir és que els impostos han de pujar. En tot cas, el que volem sentir és que baixaran.

Però el marge de maniobra és molt limitat. Mantenir les carreteres i els trams d'AVE fets en l'època de l'eufòria –és a dir, amb criteris electoralistes– és car. La via de l'endeutament és molt limitada, i a més pesa com una llosa en la recuperació: com més ens endeutem, més tardarem a sortir de la crisi.

De manera que si el govern espanyol espera aconseguir nous recursos no li queda cap altra opció que apujar els impostos. Tindrem un senyal clar quan comencin a parlar que la pressió fiscal a l'Estat espanyol és inferior a la d'altres països europeus. També ho són els serveis, però això per descomptat que no ho diran.

El debat llavors serà quins impostos s'apugen. Si toquen la gasolina, tindrem protestes dels camioners i s'apujaran els preus. Si toquen els salaris, ens quedarà a tots cara de portuguès i perjudicaran el consum i l'estalvi. Si toquen l'IVA també castigaran el consum. Sigui quina sigui la solució, com més temps tardin a aplicar-la més dolorosa serà.