La primera entrevista a Heribert Barrera
Després de la notícia sobre l'hospitalització (El Punt Avui, 25 de juliol), el desig de la família, que es mantingui la màxima discreció sobre l'evolució de la salut de l'expresident del Parlament de Catalunya Heribert Barrera, s'està respectant escrupolosament, la qual cosa diu molt a favor de la deontologia que, si més no en aquest cas concret, s'està aplicant en l'exercici de la professió periodística. Més encara, tractant-se d'un personatge que, sobretot en els últims temps, arran del desacomplexament creixent de l'independentisme polític, ha esdevingut centre d'interès informatiu i referent carismàtic en les mobilitzacions socials.
A banda que Heribert Barrera ha tingut un protagonisme divers però ininterromput en el catalanisme contemporani, que li ha valgut l'autoritat moral i la credibilitat en el compromís polític, reconeguts per milers de catalans de les generacions coetànies; i a banda que en les hemeroteques i en les biblioteques es poden llegir múltiples escrits seus sobre el país, en què es pot observar l'evolució de les seves idees polítiques, sempre guiades per l'aspiració al recobrament de la plena sobirania amb els millors resultats i en el menor temps possible, a mi sempre em ve de gust rellegir una entrevista a Heribert Barrera –potser la primera o, si més no, la primera que tinc documentada– que li va fer Sergio Vilar l'any 1967, quan Heribert Barrera tenia cinquanta anys.
En l'entrevista, que està continguda en el llibre, un clàssic, La oposición a la dictadura, publicat per Aymá, Heribert Barrera comença parlant del seu pare [trobar-ne la biografia és relativament senzill], el polític i sindicalista Martí Barrera, que era amic de Salvador Seguí i de Lluís Companys. Explica Heribert Barrera que “Lligats junts [Lluís Companys i Martí Barrera] varen ser deportats a La Mola (Maó), on el meu pare s'hi va estar setze mesos, en detenció purament governativa, sense que se'l processés per res”. L'any 1935 Heribert Barrera va ingressar a les Joventuts d'Esquerra i, després d'haver intervingut als fronts d'Aragó i Lleida, va haver de marxar cap a l'exili. “El 18 de febrer del 1939 [relata Heribert Barrera] ens van ficar al camp de concentració d'Argelers. Era un espectacle dantesc: milers i milers d'homes tirats per terra i sense menjar. Per sort, allà hi vaig estar pocs dies, gràcies a què em va localitzar el professor Bosch Gimpera, el qual li va comunicar al meu pare la situació en què em trobava, i amb influències del Partit Socialista francès em van treure”.
Al llarg de les tres pàgines d'entrevista, a més dels apunts biogràfics familiars, d'episodis de la seva trajectòria acadèmica i professional com a científic i, fins i tot, d'una argumentada introspecció sobre el seu pensament religiós, que es concreta en l'enunciat “Sóc absolutament agnòstic. Agnòstic per principi i ateu per preferència, si bé reconec que és possible l'actitud dels que tenen un credo”, Heribert Barrera fa una reflexió pionera, però que s'ha mantingut vigent al llarg del darrer mig segle i que, encara avui i per al futur pròxim, resumeix la ideologia essencial dels catalans nacionals: “De vegades penso que hauria desitjat néixer en un país amb una situació política normal, que m'hagués permès no haver de preocupar-me de la política. Però el nostre país, desgraciadament, no és així. (...) En mi, més que vocació política, se'n pot dir un sentiment del deure: el deure de treballar per un règim democràtic en el qual es pugui gaudir de llibertat, i en el qual ens respectin com a homes i com a catalans”.
