No cal que em diguis adéu per vacances

Les vacances són com el sexe: en parlem molt més del que duren. De fet, fins fa poc, exceptuant alguns individus monotemàtics semblants a nosaltres però encara una mica més obsessius, l'única època de l'any que no parlàvem de les vacances era mentre fèiem vacances. Durant aquells dies anàvem acumulant anècdotes i deixàvem aparcat el tema per al setembre i els altres mesos. Avui, la cosa ha canviat: hi ha qui obre blocs perquè puguis seguir el que va fent dia a dia, hi ha qui t'envia correus perquè recordis que està fent vacances, hi ha qui entra al Facebook a la tarda i t'encoloma el que ha fet i el que ha vist al matí, i hi ha qui et martiritza cada vint minuts al Twitter. Els pares que tenen fills postadolescents viuen les vacances dels fills enganxats a l'Skype. «Tinc en Pere a la Xina, però hi parlo i el veig cada vespre», em va dir una amiga fa uns dies. «I això és bo?», vaig preguntar. «Oh i tant! Hi parlo de franc i és com si el tingués a casa». De franc, també ens enviem missatges els que tenim Whatsapp. «Ara m'aixeco». «Ara esmorzo». «Ara surto». Avui, tenim tants de mitjans per poder continuar estant en contacte amb qui sigui, que, anem on anem de vacances, no hi ha manera que deixem de veure'ns. (De fet, avui també, tenim tantes possibilitats d'anar a tants de llocs, que n'hi ha que la primera cosa que fan abans de decidir on aniran de vacances és mirar que no hi hagi anat ningú que coneguin.) No sé el temps de vida que queda als diaris en paper. Tampoc no sé si avui la gent continua enviant postals. Fa anys que no en rebo cap, però m'imagino que sí. Hi ha gent per a tot, de la mateixa manera que no hi ha país o racó de la costa o del Pirineu on algun conegut no hagi passat unes vacances úniques i irrepetibles. Inoblidables per ell i per tots nosaltres.