Butxaquejar sense butxaques

No sé si hi ha cap altra llengua que tingui un verb equivalent a butxaquejar. És d'aquelles creacions de l'idioma tan exactes que et fa presumir: parlo una llengua tan refinada que té un verb específic per descriure l'acte de regirar les butxaques, de furgar pels pantalons, l'americana i l'abric a la recerca d'alguna cosa. La relativa llargària de la paraula és adequada a una acció que pot durar. Perquè a l'hora de la veritat descobrim que tenim més butxaques de les que ens pensàvem i també perquè butxaquejar evoca la frisança de buscar el bitllet del metro quan ens el demana el revisor o el carnet del camp del Barça just a les portes de l'estadi. Fins i tot suggereix la fatalitat d'haver perdut allò que busquem amb desfici.

Som a l'estiu. Anem lleugers de roba i, doncs, no podem repartir els pertrets habituals (el bitlleter, el portamonedes, els diversos jocs de claus, el mòbil, el mocador, el bolígraf, etc.) com a l'hivern. Ens falten butxaques. Parlo en una primera persona del plural que aplega només els homes. Elles estan habituades a anar amb pantalons i bruses que no tenen una trista butxaca, perquè ho porten tot —mil coses— en una bossa. A nosaltres, en canvi, la naturalesa masculina ens condemna a no saber on ficar la cartera, les claus, etc. quan ve el bon temps.

Els americans es van inventar per als soldats unes extraordinàries butxaques al lateral de la cuixa. Hi cap de tot i tenen l'avantatge que es poden obrir i tancar mentre estàs assegut. Quina tortura treure's el mòbil o les claus de l'engonal quan ets a dins d'un cotxe! Una bona solució són les camises de dues butxaques, però no se'n troben. Amb prou feines hi ha camises d'home amb una butxaca-butxaca, no de mida ridícula ni aquestes carallotades tortes i de formes estranyes. No serveixen, volem butxaques com Déu mana, que facin honor al verb butxaquejar.