El Bulli

Molt bé, ja està fet, El Bulli ha tancat; per fi podem seure a taula, sense experiments, sense càmeres al voltant, amb la gana i prou. Abans de Ferran Adrià, jo em pensava que la desconstrucció del menjar era allò que un feia distretament amb les engrunes que havien quedat al plat; després d'ell, resulta que és una cosa molt més premeditada, una mena de negació precisament de l'engruna a favor de l'escuma, de l'aire, del buit. No és una cuina que personalment em tempti gaire, en especial en dies que tingui la modesta pretensió d'alimentar-me, encara que se li ha de reconèixer la fotogènia, a aquests seus bolados efervescents, la brillantor gelatinosa que presenten a taula, l'enorme solitud que irradien, minúsculs, al centre del plat, la seva capacitat d'imprimir a qualsevol ingredient una extraordinària aparença de cruesa, de cosa lívida, mòrbida, desmaiada. En parlo només de referència, per descomptat, perquè aquest restaurant que diuen que ha contribuït tant a projectar la Costa Brava al món només el conec per paladars interposats, per la poquíssima gent que m'asseguren haver-hi estat. Devia ser una experiència sensacional, alguna cosa així com fer queixalades a l'aire darrere l'aleteig d'una papallona. La immensa majoria, però, no ens hem pogut permetre unes exquisideses semblants. Ens bastem, per satisfer l'apetit, i fins i tot per acostar-nos a la felicitat, amb l'escudella que bonament cuinem a casa, o a tot estirar amb la mica de novetat que aporten a la boca les mixtures preparades a preus normals a uns fogons diferents dels nostres. D'acord, El Bulli és important, és la poesia del sabor, però no es pot trobar a faltar una taula on no hem segut mai.