Confiança i pacte fiscal
Als Estats Units, a la Unió Europea,a l'Estat espanyol, el principal problema és de confiança. Les turbulències dels mercats mundials, el comportament embogit de la borsa de valors i fins i tot l'actuació dels “indignats” –des de la plaça de Catalunya i la Puerta del Sol fins a Jerusalem i Tel Aviv– s'expliquen sobretot per una manca de confiança en el futur. Hi ha un 50% de la població d'aquestes zones, començant per la nostra, que passa de tot i fa vacances com cada any, però no pot amagar el cap sota l'ala i no veure la realitat. Les mesures econòmiques per lluitar contra la crisi són importants, però sobretot hi ha un dèficit de confiança. I no em refereixo tan sols als polítics. És veritat que no abunden els homes o dones de govern carismàtics, però els que tenen un atractiu, com Obama, no poden tirar endavant amb els seus plans per una oposició ferotge i poc assenyada. El problema és de la societat civil europea i d'una bona part del continent americà.
La crisi econòmica i la crisi de confiança són pròpies de la vella civilització occidental. Els països emergents –la Xina, el Brasil i l'Índia, entre d'altres– han quedat al marge de la crisi econòmica, però tenen altres drames. Les revoltes del món àrab, la crida a la democràcia dels xinesos, el narcotràfic i la ximpleria d'alguns governs de l'Amèrica Llatina fan que ningú no sàpiga cap a on girar-se a l'hora de buscar un model de seny i d'eficiència. Només faltava aquell boig noruec!
Hi ha molts analistes econòmics que treballen només sobre xifres i estadístiques a l'hora de fer previsions sobre el futur, com si la població humana estigués formada per robots. Les xifres i les estadístiques tenen la seva importància, però el futur està condicionat per la llibertat dels éssers humans, que poden optar per posar en un lloc prioritari la desfeta de l'altre, encara que suposi també la pròpia com a torna, o poden tenir una depressió col·lectiva.
No es pot viure sense feina, sense menjar i sense il·lusions. O més ben dit, es pot viure així un temps, però al final t'ensorres. A casa nostra hi ha gent que no treballa i per tant no té ingressos, hi ha població marginada que passa gana, i n'hi ha que té feina i menja, però té poques il·lusions al marge del Barça, d'una bona lectura o d'un somni polític, que no arribarà demà. El govern de la Generalitat ha optat per demanar el pacte fiscal per aconseguir l'acord d'una majoria dels catalans. Ho trobo correcte. És un objectiu difícil, però no són cabòries, com diria el president Montilla del Polònia. El tenen el País Basc i Navarra, i se'n surten prou bé. Només cal veure el nivell de renda dels seus ciutadans, gràcies al concert econòmic. El pacte fiscal suposaria un canvi radical per a la caixa del govern català i per a la butxaca dels set milions i mig de catalans. Depèn del govern espanyol, però també dels catalans. El pacte fiscal pot unir els que volen més sobirania i els que protesten contra les retallades. Qui pot estar-hi en contra? I si anéssim plegats, potser recuperaríem la confiança en nosaltres mateixos, que prou falta ens fa.
