Asimetria

En un article anterior ja vaig parlar dels nous perseguidors de la llengua pròpia del país, el català, que utilitzen el pretext dels drets humans. Aquests presumptes defensors de la llibertat sovint es queixen del poc crèdit que tenen entre la societat, i ho atribueixen, sobretot si parlen de Madrid estant, al règim de coerció de les autoritats catalanes. Magnifiquen les multes als negocis que no utilitzen el català, però silencien les que s'imposen perquè no s'utilitza l'espanyol. No sé si ho fan per ignorància o per mala fe, però tinc una sospita fonamentada.

La causa del seu descrèdit, al meu parer, no rau en cap de les raons més o menys fantasioses que al·leguen, sinó en la pròpia incoherència. Si les entitats socials i els polítics que diuen que defensen el bilingüisme fossin sincers, llavors tant actuarien contra la suposada persecució de l'espanyol com de la –aquesta no ho és, de suposada– del català. És a dir, que quan una llei del Parlament Europeu posés en perill l'etiquetatge en català, per esmentar un sol exemple recent, serien els primers a exclamar-se enèrgicament. I quan el govern fes una acció perquè hi hagués un bilingüisme real al cinema, ells serien els primers a donar-hi suport. Llavors tindrien molta més credibilitat, no troben? Però no: diuen que en aquest cas del cinema hi ha d'actuar el mercat. És a dir: d'imposicions, només quan van en contra del català. Si fossin més equànimes, també tindrien més crèdit. Però res de res. Totes les seves accions demostren que són una línia de resistència de l'espanyolisme rampant. Així doncs, a qui volen entabanar?