La serra de dues mans

En Miquel Pairolí ens ha deixat, com a llegat, una obra literària relativament curta –sobretot tenint en compte el que ha deixat d'escriure per la seva mort prematura–, però, a la vegada, ens ha obsequiat amb algun exemple de les millors planes escrites els últims anys. Com a mínim això és el que pensen i han escrit els que s'encarreguen d'analitzar aquestes qüestions. Segurament, és el seu últim dietari, Octubre (A Contravent, 2010) el que passarà a la història com l'obra més important, transcendent, rodona, reflexionada, mes personal i íntima d'en Miquel. És la gran collita de molts anys d'observar, de reflexionar, de fer lectures, moltes lectures, d'escoltar la gent del seu entorn, del transitar per la vida... Precisament és d'Octubre un dels capítols que ens corprenen més: La terra i les eines. Aquí en Miquel fa una reflexió sobre l'ús de les eines de l'hort i les relaciona amb els seus antics: sobretot l'avi i el pare. Cap al final del text parla d'una serra de dues mans que té abandonada en un racó del garatge i que havia fet servir moltes vegades, amb el seu pare, per fer llenya per a l'hivern. Acaba aquest capítol amb una reflexió sobre el que representa una serra de dues mans quan falta l'altre braç que l'acompanyava. Diu en Miquel que l'eina es torna inútil. Ara, aquesta serra, continua en un racó del quarto de les eines. Com també resten arraconats els tràmecs, els cavics, la segadora, les tisores de podar els aurons, el motocultor, la desbrossadora, una maça, les llinyoles, els cistells, altres serres, la caça per treure el suc de la comuna, una semal, uns coves que fa anys van venir del mas Pairolí... al capdavall totes les eines que havien utilitzat l'avi, el pare i el mateix Miquel són ara un testimoni mut d'altres temps que ja semblen massa lluny. A fora, a l'hort, les canyes continuen estintolades a l'alzina del corriol, esperant unes tomateres que potser no es plantaran mai més.

Aquesta serra de dues mans a què feia referència en Miquel, és una gran metàfora sobre el que és la feina compartida, el treball en equip, en petita societat; dos braços compassats, en harmonia... fent el moviment i la força cap a la mateixa direcció per serrar un tronc d'alzina, de suro o de roure. Aquest esforç compartit, com el de la serra de dues mans, el podríem comparar a la professió d'escriptor o de periodista: per exemple el compromís d'aquest diari amb els seus lectors; o en Miquel escriptor, d'una banda, i els seus lectors de l'altra; o el mateix Miquel compartint l'espai de la seva secció durant els tres últims mesos, abans de baixar el teló, amb en Manel Cuyàs, d'ençà que l'heura de la malaltia se li arrapava de manera irreparable a l'alzina de la vida. Tots dos fent equip, un dia l'un, i, l'endemà, l'altre, com la serra de dues mans: ris-ras, ris-ras, ris-ras. Si voleu, amb estils diferents i caràcters diametralment oposats, però amb una idea molt semblant sobre la feina de periodista. Tots dos amb un gran pòsit cultural com a base per teixir els seus articles, o, per dir-ho a la manera d'en Miquel, per elaborar la recepta de l'arròs. D'una banda trobem un Cuyàs culte, irònic, amb molta memòria històrica, omnipresent, aquí i allà: tertúlies –amb aquella veu de tro–; dinars, molts dinars, a vegades penso que massa dinars; presentacions, moltes presentacions; cròniques... De l'altra, un Miquel, més pausat, reflexiu, observador, amb petites dosis d'aquella ironia fina que tant el caracteritzava, retirat a Palol fent companyia a la mare, cap tertúlia –ni feia cap falta–, algunes (poques) presentacions, de dinars, pocs, també. Tot plegat amb el complement dels dilluns d'en Pep Riera, d'ençà que va començar l'Escaire amb l'entrada del mil·lenni.

És curiós que en Cuyàs i en Miquel hagin tingut una relació amb aquest diari provinents de l'ensenyament i fent, primer de tot, col·laboracions externes. Per entendre'ns: ells no feien de periodistes. El primer que va tastar la redacció va ser en Miquel, l'any 1987. Va formar part d'una secció molt potent de cultura que dirigia l'amic Joan Ventura. Aquell mateix any en Cuyàs va entrar com a col·laborador d'opinió –no fa gaire explicava en un article com havia entrat al diari sota el guiatge de l'Enric Matarrodona, el director d'aleshores. Quan en Miquel va passar a altres redaccions de Barcelona, en Cuyàs va entrar al diari, poc temps després, per dirigir El Punt del Maresme. Finalment, en Miquel va deixar el periodisme de redacció i es va dedicar a escriure, des de casa seva, a Palol. En Cuyàs encara forma part de la redacció d'El Punt Avui i continua amb els seus Vuits i Nous.

Aquesta serra de dues mans que van compartir en Miquel i en Cuyàs, des de primers de març fins al 29 de maig passat, ha quedat òrfena d'un braç. És una llàstima, i una gran pèrdua per al diari, perquè la cita que teníem amb en Miquel cada dia, era una de les estones més plaents quan llegies el diari; donava molt de sentit a aquest periodisme que fa temps que busca el seu paper en un món devorat pel caos informatiu. La professió ha perdut una de les veus més potents, lúcides, lliures i respectades dels últims anys. En Miquel ha deixat d'empènyer la serra de dues mans de l'escriptura quan feia més falta... i amb els socs que hi ha cada dia per serrar!