Entre l'astúcia i la indefinició
els serveis de l'estat del benestar
El 20-N, Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya es tornen a jugar l'hegemonia política entre l'electorat català. Aquesta vegada el camp de joc és a Madrid. No podem preveure si el tsunami
de les últimes conteses electorals continuarà castigant el PSC o com incidirà en l'electorat de CiU l'incipient desgast que comporta governar Catalunya en temps de crisi. D'entrada, però, remarcaria dos trets que estan condicionant els prolegòmens del gran duel del 20-N: astúcia per un costat i indefinició per l'altre.
Fa cosa de quinze dies, parlant de debats electorals, es va posar sobre la taula la possibilitat de fer-ne un a tres bandes: Rubalcaba, Rajoy i Duran. CiU s'hi agafa d'entrada i ara ja l'està negociant. No el descarta Rubalcaba ni en fa fàstics el PP. És evident que Rubalcaba confia a guanyar la partida a Rajoy el 20-N. Si més no, aspira que el PP no tregui majoria absoluta. I sap que Euskadi i sobretot Catalunya poden fer decantar la balança. Aquest marc encaixa perfectament amb l'estratègia de Duran. Tothom sap que CiU no es mullarà sobre aliances postelectorals fins l'endemà
de la nit electoral. Duran pretén precisament ser l'àrbitre de la partida que juguen els
dos grans partits i anirà encantat a aquest hipotètic debat a tres, amb un doble objectiu: mostrar l'equidistància entre dreta i esquerra i poder-ho fer no només en nom de la seva
coalició sinó també en nom
de Catalunya. La fórmula tindrà un nom: defensa del pacte fiscal, que és dir molt i dir no res però sona bé perquè està
a cavall del sobiranisme i el peix al cove. És l'astúcia convergent que Duran gestionarà d'acord amb els seus interessos i amb la complicitat mediàtica que té ben garantida.
El PSC, el contrincant més temut de CiU en unes generals, arribarà a la campanya amb el pas canviat. Hi arribarà sense haver passat per la catarsi interna que s'ha autoimposat després de la desfeta electoral de les autonòmiques i municipals. Hi arribarà sense haver resolt el lideratge del partit ni haver debatut l'abast o els límits de la seva autonomia o de les seves interdependències amb el PSOE. Un cop més, aquesta vegada amb més cruesa que mai, el PSC haurà de deixar molt clar si es presenta a Catalunya com el representant de Rubalcaba o es presenta com a candidatura autònoma del socialisme català que aspira a incidir en l'estratègia del socialisme de la resta de l'Estat. Aquesta segona opció és la que reclama de fet una part de la militància i una immensa majoria de l'electorat potencial quan defensa que el PSC ha de tenir grup parlamentari al Congrés. Aquesta indefinició és la que pot condicionar l'arrencada de la cursa electoral. Probablement treure'n l'entrellat no serà només responsabilitat de l'actual direcció del PSC. Caldrà saber també què en pensa Rubalcaba i fins a quin punt és capaç d'encaixar una major autonomia parlamentària del PSC en el seu model federal de partit.
Falten més de tres mesos per a les eleccions. Tot està per
fer. Tot és possible (?). El peix no està venut. I cal remarcar: només amb astúcia no es guanyen voluntats i només amb catarsi interna de partit no
es pot seduir l'electorat. Els ciutadans voldran saber què es farà per sortir de la crisi, per crear ocupació, lluitar contra la corrupció, frenar l'economia especulativa i garantir els serveis de l'estat del benestar. Aquesta és la mare dels ous.
