De vacances

Sóc de vacances a Galícia, un país extraordinari, que encara no ha fet la revolució industrial. Això vol dir moltes coses; i segurament des del punt de vista econòmic que la majoria dueu al cap, un desastre per al desenvolupament del territori. Però mirant de veure les coses d'una altra manera, perquè aquest país encomana bon rotllo, el fet de tenir un territori tan verge, un ecosistema rural tan arrelat i una autoestima una mica per sota del que seria desitjable, jo que sóc de mena positiva, veig en aquest tros de planeta un lloc fantàstic per repensar moltes coses, entre les quals un model de creixement.

Aquests dies de planes de diaris que cremen (Londres, Síria, Noruega, EUA, Espanya, Itàlia), i quan hem parlat de manera superficial de la fam a la banya d'Àfrica, sentir com una fornera de Fisterra m'explica com s'ha recuperat el pa de blat de moro, em reconcilia amb el món. El pa de blat de moro era el que aquella àvia de petita menjava a casa, perquè de blat a Galícia no se'n cultiva, però de blat de moro sí, molt i arreu. L'evolució de l'economia de servei va convertir aquell menjar en pa de pobre, i el que tocava era portar a taula el pa blanc de blat. Ara, em deia la formera, els moderns l'han tornat a posar de moda. I és que s'està recuperant amb força l'agricultura ecològica i el consum de proximitat.

També les xarxes socials bullen amb la demanda que els diners que costi la visita del Papa per la Jornada Mundial de la Joventut Catòlica s'inverteixin a pal·liar els efectes de la greu sequera que pateix l'Àfrica. Em quedo amb la proposta dels indignats de Figueres, que finalment, per dissort, no ha pres cos al ple: volien que el consistori es declarés disconforme amb la visita. Argumenten d'una banda la laïcitat de l'Estat, de l'altra les constants declaracions del pontífex en contra de decisions sobiranes del Parlament espanyol, i finalment el cost de l'efemèride. Que què té a veure una cosa amb l'altra i l'altra? Pensin, pensin, i segur que alguna cosa lligarem.