Gestos

Els meus pares no van fer mai vacances. Al meu germà i a mi, de petits, ens enviaven a casa els avis, i quan vam fer dotze anys vam començar a treballar, a Portbou, cada estiu, des que s'acabava el curs fins que tornava a començar, jo en una botiga de souvenirs venent toros i nines andaluses, ell repartint caixes de begudes als bars. Ningú no ens planyia perquè aleshores es considerava natural que els fills treballessin per ajudar l'economia familiar: suposo que ara si una nena de dotze anys treballa posarien els pares i els amos del negoci a la presó per explotadors... A l'hotel on hem estat uns dies hi havia un estol de cambrers i cambreres joves, simpàtics, amabilíssims, que feien la seva feina impecablement i que són estudiants universitaris que treballen a l'estiu: no fan vacances, o en fan una altra època, i no els passa res, al contrari, jo els he vist francament en forma. Però aquesta no és la norma. Mentre els mitjans no fan més que parlar de la crisi que es fa cada vegada més gran i que ens arrossega a tots, i dels bancs, els grans culpables que en surten indemnes, jo m'esgarrifo de veure que el president del govern espanyol pugui fer vacances. Ja sé que les va començar un parell de dies més tard, i que potser al mig ha hagut de treballar una mica, però és que la sola idea d'atrevir-se a pensar que ha de fer vacances quan el país s'enfonsa em fa estremir d'indignació. Si una empresa fa aigües segur que els responsables s'estaran al peu del canó vetllant, vigilant, treballant, pensant... i no faran vacances. ¿Que el problema és tan greu que no s'hi pot fer-hi res? Potser sí, però els gestos i les formes no s'han de perdre mai, i els pobres mortals que no arriben a final de mes i que fa anys que no fan vacances perquè no se les poden permetre agrairien molt veure el cap de l'executiu assumint responsabilitats i sacrificant-se. El país s'enfonsa, i no passa res. Uns altres que sempre suren són els reis d'Espanya, que van en iot i que tampoc no es perden mai les vacances, peti qui peti, pagant nosaltres! Ai senyor, quines ganes que tinc que siguem independents, sense reis ni reines ni prínceps ni princeses ni infantes...