Premsa, veritat, opinió

Segur que algú el perdona. L'amic Joan Ribas s'acusava fa unes dies de les “denúncies” que havia anat dirigint a tort i a dret a tots aquells estaments que, al seu parer, no feien les coses com les haurien de fer: la Cambra de Comerç, el bisbe, els ciutadans freds a l'hora de commemorar l'aniversari dels Setges, els bancs, el president de la Diputació, l'Ajuntament, la Generalitat, els antics responsables de la Caixa de Girona... Ningú no escapa a la seva crítica, es veu. Els criticats en cada cas el deuen haver perdonat. Si pensen que tenia raó –que és possible– hauran acotat el cap i fet propòsit d'esmena. Si creuen que la crítica no tenia fonament, hauran somrigut per sota el nas. Ja saben per experiència que els periodistes solem ser gent mal informada. Haver de parlar de tot, cada dia, exigiria uns coneixements enciclopèdics i una dedicació de moltes hores que no es tenen.

El responsable d'una institució andorrana em deia: “Mira, faig una roda de premsa, exposo cinc temes ben treballats i concrets i fan les preguntes que els convenen. Ho explico tan bé com sé i m'espero a llegir el diari de l'endemà. Què hi trobo? Dels cinc temes, en toquen dos, anant bé. No m'he fet entendre. No recullen cap matís, cap detall important. Es limiten a reproduir algunes frases textuals, amb sentit confús.”

L'amic feia una caricatura, evidentment, però reflectia un problema real, en podeu estar segurs. Sense discutir la professionalitat dels periodistes, la seva preparació, la seva bona fe. Es treballa amb pressa, amb urgència, sovint més pendents de redactar el nombre exacte de ratlles que del que han de dir. I no hi ha esma per repassar les notes, per revisar l'estil, per rellegir les coses. Si alguna vegada sou testimonis d'una notícia i la llegiu l'endemà en paper imprès us adonareu que sembla que no hi éreu. O que no hi era el periodista.

Tot això parlant d'informació, de fets. Tots els periodistes –la majoria– estem d'acord que els fets són sagrats i les opinions, lliures. Doncs bé, amic Ribas, si quan es tracta de fets els informants saben que la versió periodística no coincidirà gairebé mai amb la que nosaltres en tenim, comprendràs que quan es tracta d'opinions es facin càrrec que no ve pas d'un pam.

El filòsof i psicòleg Paul Watzlawick deia: “de totes les il·lusions, la més perillosa és creure que només existeix una realitat”. L'escriptor i periodista Ignacio Ramonet recordava que avui dia “instantaneïtat, espectacularització, fragmentació, simplificació, mundialització i mercantilització... són les principals característiques d'una informació estructuralment incapaç de distingir la veritat de la mentida”. T'ho perdonen tot. Pots estar ben tranquil. No cal que facis penitència.