Crisi, gana i malnutrició
Ens agradaria creure que la crisi passarà aviat, però té pinta de durar. Falten recursos per anar a plaça, i això comporta el risc no només de menjar menys, sinó de menjar pitjor. Les notícies, internacionals i nacionals, no són bones. A Somàlia hi ha fam, no és novetat. La sequera és tan greu, que aquesta fam pot ser la pitjor d'Àfrica des de 1991. Una altra sequera, la de Rússia l'any 2010, com explica l'economista expert en agricultura Francesc Reguant, ha provocat l'alça del preu dels cereals, i això vol dir que s'encareixen molts aliments i els que més reben són els més pobres. Entre els motius de molts d'aquests augments, tan misteriosos com els de la crisi i la bombolla immobiliària, hi ha la amoralitat de molts especuladors. Reguant parla de bombolla alimentària, que pot ser una de les causes de les revoltes a Tunísia i Egipte. Europa també té problemes alimentaris: fa poc la Unió Europea ha retallat els fons per comprar aliments per a famílies sense recursos i això ja ens afecta de ple.
A casa nostra segurament no es pot dir que hi ha fam, però comença a haver-hi gana, i decisions com aquesta agreujaran el problema. No sé si és exagerat evocar les circumstàncies que van provocar els rebomboris del pa de finals del segle XVIII o les bullangues o revoltes populars del segle XIX, causades per la carestia d'aliments i altres circumstàncies socials i polítiques, que exasperaven gent que aleshores ja estaven indignats. Càritas i la Creu Roja han advertit de l'extensió de la pobresa i dels riscos que comporta la baixada d'ajuts públics, com els destinats a menjadors. La gana pot ser quantitativa i conscient, quan no es menja prou per quedar tip, o qualitativa i oculta, quan les persones no tenen la sensació física de falta d'ingestió suficient d'aliments, però, per la baixa qualitat nutricional del que mengen, tenen carències de nutrients, amb les consegüents repercussions negatives per a la salut, que no sempre donen senyals visibles a curt termini, però que, amb el temps, acaben causant patologies que poden ser greus. Ho ha dit amb claredat Josep Marquès, president de la Creu Roja de Catalunya: si no gana, sí malnutrició (desequilibris en l'alimentació).
Si les persones no tenen prou diners, han d'estalviar fins i tot en el menjar, i una alimentació sana i suficient té un cost. El problema no és només del nostre entorn. No és casualitat que el British Medical Journal publiqués l'1 d'agost del 2009 un article sobre els efectes negatius sobre la salut de l'increment global dels preus dels aliments, on es constata que els dels menys nutritius no augmenten tant com els dels més saludables. En el mateix sentit, un estudi de la Universitat de Navarra (2009) indica que l'anomenada dieta mediterrània, és a dir, la manera tradicional de menjar a casa nostra (del temps de les àvies, no tant el d'ara), és més cara que la dieta americanitzada. Una publicació d'abast europeu, Food today, el març d'aquest any publicava un article prou oportú i significatiu titulat Com menjar bé amb un pressupost reduït. En síntesi recomana: consumir més llegum i altres productes econòmics com pa, arròs, pasta, patates i derivats de cereals (la barreja de llegums i cereals dóna una proteïna completa); reduir (no eliminar) carn, peix, ous i lactis; menjar força fruita i verdura de temporada i també congelada o enllaunada; calcular bé les racions; reduir al mínim el menjar que es llença i aprofitar el que sobra; planificar els àpats i, tenint en compte la qualitat i seguretat dels aliments convencionals, valorar si cal recórrer a aliments ecològics quan el pressupost és limitat. I en considerar les ofertes i comparar preus, cal triar no en funció de la quantitat sinó del valor nutritiu. Tot això admet molts matisos, però la dieta sempre ha de ser variada, equilibrada i suficient, i és una responsabilitat de tots que ningú no passi gana de cap tipus.
