La plaga

La realitat s'ha tornat tan canviant, que quan escrius un article amb més d'un dia de distància tens la sensació que quedarà antiquat. No sé si és deformació professional o que el ritme dels esdeveniments superen la percepció de qui els rep. En definitiva, passa més o menys el mateix que ha passat sempre: desigualtats socials i revolucions que substitueixen uns tirans per uns altres. Un amic sempre aprofita la primera ocasió que té per afirmar que en realitat som una plaga i que no hi ha solucions perquè els comportaments són idèntics als dels inicis de la humanitat. El que succeeix a Síria no difereix de Líbia, Tunísia, Egipte i els altres països. El brot de Londres va ser idèntic que els que va haver-hi a París. Les autoritats parlen només de bretolades –ho són i molt–, però cal recordar que l'estat d'indignació generalitzat és a causa d'un estat de coses inacceptable, per exemple que l'especulació i el robatori l'hagi d'assumir la gent honesta. També cal denunciar que la societat és plena de ganduls i que molta gent s'ha acostumat a cobrar per no fer-hi res. És acceptable? Si habitues algú a pagar-li sense demanar-li res a canvi, que n'esperes? Excepte a discapacitats i ancians, caldria no donar ni un euro a ningú a canvi de res. Ni pensions vitalícies, ni minusvalideses ni prestacions temporals d'atur: cadascú a mida de les seves possibilitats. Així aconseguiríem dignificar el treball i que els funcionaris s'encarreguessin de buscar ocupació a tothom, ni que fossin petites i importants tasques com acompanyar gent gran, netejar espais públics, eliminar pintades de les parets... Fa anys es parlava de la civilització de l'oci, però això ha caducat abans que els seus profetes. Hi ha massa gent només preocupada per les cervesetes i entretenir-se, i massa feina a fer.