Esquitxades

A les xarxes socials (i als xats en general) el mascle desplega el ventall de la cua i la femella es deixa ensumar. Se n'adonen de com l'evolució –la natura viva– s'està aprofitant de les noves tecnologies? M'explico: la necessitat primera de procreació dels éssers humans (que sovint actuen com poc més que humanoides) passa al món virtual amb una màscara ben curiosa. La gràcia de la seducció verbal, de les mirades ensucrades amb polsim de picantor, d'aquella mà tan sols fregadissa durant un instant d'omissió s'ha transformat en un: “Hola. Q tal? Vols q qdem?” o “Ei, q fas x aki?”, o “Vius mb algú?” o “Ets molt sexi”... Lamentable, per no dir patètic. Cal dir que en altres ocasions l'escriptura més aviat impulsiva o irreflexiva que imposa la rapidesa del mitjà no es contradiu amb un elevat nivell de lirisme: “Ets una criatura encantadora, magnífica. Potser perquè el meu ego es reflecteix en els teus ulls. No em culparé per aquesta debilitat”. Les aparences no sempre enganyen, però en els mons virtuals les esquitxades directes a la sexualitat són el pa de cada dia. Quan algú manifesta aquesta seva intenció última (que sempre és la mateixa) desconeix si l'objecte (actualíssim) del seu desig ha pogut rebre més declaracions com la seva, sigui minuts abans o fins i tot al mateix moment. El pobre objecte de desig se sent, de cop, assetjat, repetit, multiplicat i brut de la retòrica pròpia dels mamífers en zel. Injust per la víctima, no troben? Esquitxar no sempre és tacar. Però un ruixat sempre mulla, i quan plou sobre mullat és fàcil que apareguin les humitats indesitjades. Quantes parelles se sostenen gràcies al flirteig de cada un dels membres amb tercers que ni coneixen? Quanta estona al dia fem ulls de pantalla i veu de teclat? Quin sentit té plovisquejar desigs a tort i a dret cap a rostres sovint tractats amb Photoshop?

Saben, el pitjor de tot plegat és que aquesta manera d'actuar tindrà una influència superlativa en la nostra descendència: “Mama, jo sóc fill del fèisbuc?”.