Perdre el cap
Qui és que vol fer milers de quilòmetres per anar a buscar un cos sense cap, una desferra, les restes d'un naufragi, un llum fos, la vida nua, els cucs, la pols?
Alguns amics meus prenen cocaïna habitualment. N'hi ha que en prenen més sovint i n'hi ha que ho fan de tant en tant, però ja fa anys que m'envolta gent que fan el ritual de xiuxiuejar, passar-se bossetes, desaparèixer de cop i anar al lavabo. A vegades els més descarats ho anuncien amb bromes i diuen: vaig a enguixar la paret o, en referència a aquella campanya de la Generalitat amb el cuc que entrava pel nas, diuen: vaig a matar el cuc.
Per què jo no ho faig, d'esnifar? Mai no he tingut cap sentit de la virtut i la meva relació amb la vida és amoral. No sabria pas dir per què és pitjor passar-te la vida drogant-te que estudiant enginyeria o conduint un autobús. I els que fan el cràpula sempre són els més divertits. Però quan era jovenet el meu tiet psiquiatre, que al cel sia, m'explicava els quadres clínics que veia en nois i noies de la meva edat per culpa de les drogues: sobretot depressions i atacs d'angoixa, però també esquizofrènies, brots psicòtics i paranoies.
Potser per això qualsevol canvi en la vida dels amics –un que deixa els estudis, un altre que es divorcia, un altre que ja no juga a futbol– l'he interpretat recelosament com un efecte diabòlic de la droga. Un cop li vaig dir a un amic que vigilés amb aquest tema, i em va dir tu què saps, tu preocupa't de les teves coses i li vaig dir tens tota la raó. I una vegada un altre em va dir si mai veus que em passo amb aquest tema, avisa'm, i jo li vaig dir doncs ja t'aviso ara, i ell em va dir t'equivoques, ho tinc controlat.
A partir dels anys vuitanta, la cocaïna ha estat la droga dels yuppies i les finances. Com el capital financer, és neta i invisible, aparentment no afecta el cos físic (el cos productiu) i és hiperactiva com els números dels mercats borsaris. En canvi, les drogues tranquil·litzants com la marihuana o l'heroïna, que ara diuen que torna en forma de crack, corresponen a l'altra punta de l'estructura capitalista: les fumen els joves que ni estudien ni treballen i que saben que les feines sempre seran precàries i que l'únic remei que els queda és mirar de calmar-se.
Esclar que passar per un procés de rehabilitació també és senyal de prestigi i solvència. Conec una noia que viu a Hollywood i que, mentre intenta en va de convertir-se en una estrella, s'ha cregut que tenia un problema d'addicció i va anar a una clínica. Allà es va fer amiga d'una actriu que havia sortit a Star Trek i ara, quan van a sopar, només beuen aigua i, abans de demanar carn o peix, li fan assegurar al cambrer que la salsa no porta ni una gota de vi.
Vaig a veure un parent que té Alzheimer i que ja ha perdut el cap. És a la tercera planta, on hi ha els pacients irrecuperables. Hi ha un home que diu que està molt cansat perquè ha hagut de conduir el camió tota la nit. I on el tens, el camió? El tinc a baix aparcat. A la televisió tenen posat Rac 105 i surt l'Amy Winehouse: “They tried to make me go to rehab, I said no, no, no”. Pobra noia, ja no es drogarà més. A la sala també hi ha un home polonès. Es veu que va venir a treballar de paleta durant una temporada i va patir un atac de cor. No es va morir, però li va deixar d'arribar oxigen al cervell durant uns instants i ara ha perdut el cap. I la família? Potser no tenen diners per traslladar-lo, ja que era ell qui els enviava el sou. O potser tampoc no el volen. Al capdavall, qui és que vol fer milers de quilòmetres per anar a buscar un cos sense cap, una desferra, les restes d'un naufragi, un llum fos, la vida nua, els cucs, la pols?
