Pillatge

A la xarxa social, una dona es pregunta com pot aixecar-se amb alegria si de bon matí les notícies ja la inviten a disparar-se un tret al cap. És un estat d'ànim hiperbòlic que reflecteix bé, però, la sensació de vertigen que s'ha instal·lat al món des que van començar les revoltes de la primavera àrab i el seu esperit de contestació es va anar propagant per les places europees i els parquets de les borses, amb unes gràfiques tan esquerdades i descendents que han estat a punt d'enviar a la fallida fins i tot els Estats Units. Haver vist Mubarak prostrat dins de la gàbia on presumiblement escoltarà un veredicte de culpabilitat va reconfortar en certa manera els països occidentals, però no ha servit per reconciliar la societat egípcia, i encara menys per aplacar la tirania sanguinària amb què Gaddafi i Al- Assad ofeguen les aspiracions de reforma de libis i sirians. A casa nostra, aquelles agitacions van adoptar una forma pacífica i quasi musical amb les concentracions del 15-M, tan inofensives, mal que pesi als que haurien volgut enviar-hi els tancs, que avui fan venir llàgrimes als ulls. A Londres, en canvi, a la civilitzada i pròspera Anglaterra, el contagi s'ha produït de manera abrupta i violenta, amb incendis, assalts als comerços, escaramusses entre manifestants i policies, sirenes de toc de queda i un conat d'instauració de l'estat marcial. Els disturbis anglesos tenen un cert aire de western, de xusma enfurida per la impunitat del xèrif que deriva en una batalla campal de gent pobra i deprimida, gent sense esperança que ja només creuen en la ràbia i en una idea molt primària de la justícia, encara que l'autoritat els tingui només per bandits, assassins a sou o caçadors de recompenses. Reduïts només a un pillatge bàrbar, els avalots de Londres no semblen distingir-se de les corredisses nocturnes dels turistes ebris de Lloret, i aquesta coincidència és el més inquietant de tot: vol dir que el món és una enorme ciutat sense llei i que potser sí que val més engegar-se un tret al cap.