Vine, que et tatuo...

Ara vostès es pensaran que fantasiejo, però ahir vaig anar a la platja i els ho ben juro: vaig veure un cos sense tatuar. Ni un cor, ni un dragó, ni un trist trèvol a l'espatlla o als claviars. Res. Era un àlbum. Feia una mica d'angúnia i et venien ganes d'agafar un retolador per solucionar transitòriament el problema, però al capdavall, si no fa mal als altres, per què t'has de ficar amb un excèntric? Això sí: quin greu que aquella pell quedi sense il·lustrar, perquè el cas és que porto temps barrinant una idea... Mirin, si fos ara, creguin-me que li hauria demanat el telèfon per passar-lo de seguida al Patronat de Turisme Girona-Costa Brava. Perquè si la resta de mortals que passegen mamarratxos tatuats ja són material perdut, aquell cos, aquella pell tan morena però encara en blanc, aquell foli impol·lut... quin màrqueting cultural no faria! A l'arxiu de Sant Cugat arriben caixes de documents confiscats fins ara a Salamanca i, és clar, ja tenen la promoció feta gràcies a la Comissió de la Dignitat i tot això, però i les joies gironines escrites a l'edat mitjana? La Bíblia de Rodes, els llibres científics de Ripoll, el Beatus de Girona, qui els coneix? El senyor Anscari Mundó, sí. Algú més? Oh, i tant: a París, a la Biblioteca Vaticana... Però com caram ho farem perquè el turista s'interessi per tot aquest llegat escripturari i artístic i no salti més des del balcó dels hotels de Lloret? Les espatlles dels xulos piscines, vet aquí, els millors aliats per a la desitjada reconversió. Quines miniatures, quines cal·ligrafies amb potes, ja les veig! Cada pell (demà pergamí relligable, atenció a la dada), un facsímil de còdex monàstic, amb les seves caplletres zoomòrfiques i fitomòrfiques, amb la seva lletra visigòtica, carolina o itàlica cancelleresca. Cada cuixa, un antifonari, i a cada galta del cul, la còpia d'un colofó perfectament documentat. “Iste liber est scriptus, qui scripsit sit benedictus”. Si en una esquena hi cap tot un capbreu, no ho aprofitarem? Un copista anònim va escriure fa segles que la carn humana és més vil que l'ovina, perquè de la de l'animal se n'extreu la pell i s'hi pot escriure per dins i per fora. Coi, quanta raó que tenia! Tanta, que hauríem d'anar per feina. Almenys els rectums de la pròxima generació de joves que serveixi per difondre el turisme cultural, i no pas el signe de Spiderman o els noms de cada amor etern que resulta que no ho era tant.