Barcelona-Madrid

Ens trobem en una cruïlla històrica que no només és catalana o espanyola, sinó mundial. Per primer cop a la història del món –mira si va forta la frase–  hi ha més gent que viu a les ciutats que al camp. També per primer cop, Nova York i Tòquio, per exemple, comencen a tenir més interessos entre elles que amb les segones ciutats dels seus països. Mai des de l'edat mitjana les ciutats havien tingut un paper tan important en la política.

És un error llegir –i per tant combatre– la concentració de poder que està assolint Madrid en clau històrica, és a dir, de centralisme clàssic. En la política de la capital hi ha una estratègia moderna, basada en el fet que la vida nacional s'està urbanitzant a tot arreu. Els experts coincideixen que les ciutats rebran l'herència dels estats i que les noves capitalitats i perifèries ja no les forjaran les velles burocràcies sinó les elits urbanes dels centres culturals i econòmics més potents.

Com que l'accés al món cada cop es dóna més per descomptat, la tradició i l'arrelament es revaloraran i el cosmopolitisme es compensarà amb un aprofundiment del localisme. Superada l'època de l'estandardització, tenir polígons servirà de poc sense un imaginari original. Barcelona necessita Catalunya més que mai perquè la qualitat és més important que la quantitat en una economia creativa i, com diuen Richard Florida i Saskia Sasken, les infraestructures no arreglaran res en un entorn sense caràcter.

Si Pedralbes no entén que Madrid ja no és sols la capital d'Espanya sinó la competència, ens podem trobar com aquell emissari que el 1614 va escriure “tracten-nos así com a negres […] té lo negoci gent que no ens volen bé”. La relació entre Barcelona i Madrid torna als orígens de l'estat nació, quan la Catalunya del Consolat de Mar va perdre el seu mercat, en part per la miopia de les elits. Atenció, perquè Madrid utilitza l'Estat per reforçar-se i, a la llarga, hegemonitzar Portugal i Catalunya i, si pot ser, l'Amèrica Llatina.