Conveniència... i unió amb Espanya
Aquest article no és una diatriba contra una sola organització; és un intent d'explicació de l'atzucac a què ens han portat els màxims faedors de la política actual a casa nostra.
La perspicàcia del poble, amb la cruel caricatura del mot conveniència, és fins avui la que ha donat més elements intuïtius per entendre per què l'autonomisme persisteix en un país que és cada dia més favorable a la independència.
No cal dir que les explicacions primàries no n'han dit fins ara gaire res: “creixement de la dreta”, diuen els uns; “covardia congènita”, clamen els altres; “càlcul polític”, volen explicar uns tercers, sense entrar en cap cas en les raons de fons d'aquest monument a l'estultícia que és avui a Catalunya la submissió reverencial a un estat sangonera hostil, i l'aliança amb les forces que el sostenen.
Molts partits no són el que diuen que són: proclamen una bandera que menyspreen d'amagat, i viuen de vendre fum a bon preu. Es venen l'ànima al més-dient; com tota cuca vivent, només existeixen per a sobreviure. Són complexos d'interessos moguts “per conveniència”, com ho ha caricaturitzat l'escarni popular.
‘Cui prodest'? a qui beneficia? L'independentisme contemporani ha tret molt de suc d'aquesta pregunta, en l'esforç d'entendre el perquè de la defecció nacional en termes polítics dels “sectors panxacontents” del país, mirant de copsar com és que no arriben ni a concebre la possibilitat d'escapar-se de l'abraçada mortal de l'Estat espanyol.
És fàcil de constatar que és la conveniència, el que fa que aquests sectors autonomistes no gosin discrepar del que interessa els grups de pressió dels grans empresaris, uns poders econòmics en bona part enriquits en el franquisme i en la deficient democràcia del postfranquisme. Els autonomistes (amagats o no darrere el dret de decidir) són esclaus de la seva autosubsistència i un bon brou de cultiu per a tota mena de connivència amb el poder i amb els diners. Pactar amb el PP i amb el PSOE (i sucursals), segons el cas, i governar per als poderosos és la manera de fer realitat la seva conveniència.
Un mal menor? Alguns analistes polítics veuen amb bons ulls la funció dels partits autonomistes, que, segons ells, ens salvarien de la barbàrie de l'espanyolisme més salvatge. La realitat no és ben bé aquesta, perquè sabem que l'autonomisme es distingeix per una actitud eminentment conservadora que es posiciona mogut per un terror cerval a qualsevol mena de ruptura amb el règim constituït. És per això que van ser els primers interessats a encolomar-nos el nyap del règim postfranquista, i ens voldran endossar ara qualsevol projecte trampós que eviti un canvi de poder.
La Conveniència pot portar a trair el país si el país vol la independència. I en tot cas, porta a combatre, com a enemic i rival polític, l'independentisme realment existent. Com s'entén, si no, que hagi estat un ajuntament de CiU, el que s'hagi proposat de foragitar del centre de Girona la mobilització de l'Onze de Setembre dinamitzada cada any per la CUP?
Continuar donant suport a aquestes xarxes de conveniències, mentre no canviïn –i no sembla que ho hagin de fer a curt termini–, és el mal de fons que hauríem de tenir clar que cal extirpar com a primera mesura preventiva. Una altra política és possible, més enllà del servilisme.
Votar qualsevol organització autonomista no serveix de res: és prolongar una agonia. Els partits autonomistes només es podran decantar favorablement vers la independència si veuen que perden pes social i electoral en el cas de persistir en les seves posicions desfavorables al dret a l'autodeterminació. L'autonomisme, en la conjuntura actual, és un mal. I és un mal que no és precisament menor.
Un determini. La conseqüència és clara: si es vol la independència cal tenir el valor de governar per al poble i anar més enllà de les maniobres tristes de conveniència, segons els interessos de partit o de grup de pressió particular. No hi haurà independència sense deixar de banda el ròssec de la conveniència.