Cadells

Tal dia a missa tocava allò de Jesús passant a terra de fenicis. S'hi remenava el dimoni o alguna malura seva. En patia la filla d'aquella dona.

–Fill de David, guariu-me la filla endimoniada.

–Només sóc enviat a les ovelles esgarriades d'Israel.

–Senyor, ajudeu-me.

–No és de bon fer treure el pa dels fills per donar-lo als cadells.

–Però els cadells prou que s'empassen els rosegons de terra.

–Gran és la teva fe, dona, que la filla se't guareixi.

Sorprèn que Jesús es fes pregar, però esperava que la dona el prengués pel mot.

Anem a avui dia. No vull pas fer l'apocalíptic, però em temo que Catalunya és el país més descristianitzat tot i Poblet, Santes Creus i Sant Jordi a la Generalitat. Ves, gent. Ho havia de dir sense fer el ploricó. Déu me'n guard en el bon humor de l'esperança, de la llarga esperança de saber que la Il·lustració tururut viola. I la curta esperança de sentir com el Senyor acarona tant les ovelles manyagues com les esgarriades, tant els gossots com els cadells juganers.

Amb els anys que he passat per aquest món, potser la més trista feta que he tocat és el fanatisme dels qui envien certes dones als inferns o, a la revessa, els qui enrunarien la Sagrada Família. Aquests ens farien viure a triar entre dues taules donant-se l'esquena i menjant rosegons, mentre per terra la gent de no res hi fem l'escudella. Però tractada de prop, qualsevol d'aquests fanàtics té vetes de bondat i escletxes de tendresa.

Així que, sigui com sigui qualsevol home, qualsevol home té traces de Déu. Hi ha d'haver una salvació possible per a tot bitxo. Una salvació per la fe. Una salvació per la bona fe. Ep. No passo d'aquí, un pas més és embardissar-se en allò que no entendrem pas ací baix. Com es conjuminen la bondat i la justícia de Déu.

Espero que Déu em perdoni per la fe que he tingut amb mala fe. Espero arribar allà dalt a frec de portes per veure la mirada meravellada d'algun amic que no creia en Déu i s'hi troba als braços.