Opinió

ANÀLISI

El memorial diplomàtic

Ningú és culpable de ser assassinat, però sí que en un conflicte hi ha víctimes i hi ha botxins
Un Memorial Democràtic només té sentit
si es dedica a destriar
el gra de la palla

Després de la desafortunada actuació del tripartit en l'elecció com a seu del Memorial Democràtic d'un edifici ruïnós que feia preveure, a més, una ruïna pressupostària en concepte de rehabilitació i manteniment, la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, ha pres l'assenyada decisió d'ubicar-lo en un espai que no només és més adequat per les seves característiques, sinó que resulta molt més oportú des del punt de vista simbòlic. Que la vetlla i preservació de la memòria democràtica dels catalans es dirigeixi des de l'indret que durant segles va amenaçar les ànsies de llibertat d'aquest país és un acte de justícia històrica indiscutible. Un organisme important que necessitava
un espai emblemàtic. Un espai emblemàtic que necessitava
ser la seu d'un organisme important. Una solució rodona.

Fins aquí, el continent. Pel que fa al contingut, es podria dir que la senyora vicepresidenta, amb l'anunci fet dimecres, va espatllar la bona notícia amb una de freda en el terreny de la declaració ideològica. “La voluntat és que ningú faci un ús partidista de la memòria democràtica. No es tracta de dividir en bons i dolents perquè víctimes, en una guerra, ho són tots, d'un bàndol i de l'altre.” Aquesta és la declaració de Joana Ortega recollida l'endemà pels mitjans. Una asseveració controvertida. És clar que ningú és culpable de morir o de guanyar-se l'assassinat, almenys des d'un punt de vista democràtic. Però sí que hi ha víctimes i hi ha botxins, i aquí és on es troba el terreny pantanós que des del
govern sembla que es vol intentar esquivar per tal d'impedir
relliscades anacròniques.

D'entrada, doncs, cal interpretar aquesta declaració d'intencions des d'una perspectiva estratègica. El Memorial Democràtic va començar a prendre forma sota la direcció tècnica i política d'ICV. Això va comportar l'adopció d'un plantejament controvertit sobre allò que és la memòria democràtica. Des de dos enfocaments. El primer, el cronològic i temàtic. El segon, el conceptual.

No hi ha dubte que el discurs, no únic però sí central, del Memorial Democràtic abans d'aquest curiós any d'hibernació provocat pel canvi de govern està absolutament marcat per la reactivació de la disputa ideològica sobre la Guerra Civil, focalitzat en aquest episodi realment clau de l'evolució política de la Catalunya contemporània. Però la memòria democràtica d'aquest país ni comença amb la Guerra Civil ni acaba amb aquesta conflagració, ni és clar que tot allò que s'ha posat en el sac de la democràcia fos realment democràtic. És indubtable que hi ha una certa urgència històrica, biològica, per recuperar els últims testimonis i fer els darrers homenatges a gent que encara és a temps de rebre'ls en vida. És cert que cal restituir l'honor de molts lluitadors que van ser bandejats durant dècades pel franquisme. Però la memòria democràtica (que, segons la llei de creació d'aquest organisme, abasta, de manera molt discutible i curta de mires, només des del 1931 fins al 1981) és molt més que escatir qui van ser els bons i qui van ser els dolents entre el 1936 i el 1939. Sobretot, i aquí entraria el debat conceptual, si la qüestió s'aborda des de la tergiversació no només de la memòria democràtica sinó de la simple i contrastable realitat històrica.

El Memorial sota el control d'IC V no ha dubtat a posar en el costat de la democràcia ideologies partits i persones que no només no van ser mai demòcrates, sinó que ni tan sols ho van pretendre. Només cal entrar a la plana web de l'organisme. S'hi pot veure, per exemple, la crida d'una exposició sobre els setanta-cinc anys d'història del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). No hi ha dubte que el POUM, i els seus militants, van lluitar contra el feixisme. No hi ha dubte, tampoc, que van ser durament represaliats, primer pel comunisme ortodox, després pel feixisme triomfant. Però si el Memorial és una entitat destinada a preservar la memòria democràtica, incloure-hi el POUM resulta com a mínim pintoresc. El POUM no només no va ser mai un partit democràtic, sinó que va ser explícitament antidemocràtic. “Nuestros milicianos no luchan por la legalidad republicana, sino por la Revolución socialista.” Això és un titular de portada de La Batalla, el diari portaveu del POUM, del setembre del 1936. De perles com aquestes n'ni ha un grapat, com també n'hi ha a Avant, l'editorialista del qual era el venerat Andreu Nin. És només un exemple, però textos similars es poden
trobar en la premsa de la CNT durant els mateixos anys. I el PSUC dels anys trenta tampoc era el dels anys seixanta. Amb unes quantes visites a les hemeroteques n'hi ha prou per veure-ho tot plegat. Un exercici recomanable i instructiu. Glorificar aquestes formacions (amb totes les excepcions individuals que calguin, que n'hi ha) és promoure la memòria democràtica? O
és, senzillament, preservar la
memòria històrica? El gran error, immens, ha estat durant massa anys pensar que tots els que
van lluitar contra el feixisme eren demòcrates. Que hi va haver
dos bàndols monolítics. Desconèixer, o ocultar, que l'antifeixisme és una cosa però que la democràcia pot arribar a ser una víctima de l'antifeixisme. I això si en algun partit en especial haurien de saber-ho és a Unió.

Davant del broc gros promogut per l'esquerra per compensar la dura i llarga ombra del franquisme, la dreta democràtica catalana sembla disposada a optar, primer, per mantenir el discurs guerracivilista, això sí, donant-hi un altre enfocament. I, en segon lloc, apostar per l'estratègia de Salomó, per la diplomàcia acrítica. Fins a cert punt és comprensible, perquè posar en dubte segons quines veritats assumides durant dècades seria obrir una caixa dels trons que potser no
és el moment de deixar esclatar. Però alerta que amb aquesta
voluntat de no ofendre ningú no ens trobem reivindicant alhora
El Cojo de Málaga
i la Guàrdia Mora del Generalísimo. Si un
Memorial Democràtic no es dedica a destriar el gra de la palla, llavors passa que hi ha gent que tapa Macià amb el nom de Durruti, es planta davant del Parlament per boicotejar l'accés dels diputats i d'aquestes actuacions en diuen, tan frescos, democràcia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.