Guillem d'Ockham a Munic
Força gent creu que els humans, un cop nascuts, som immortals. Fins i tot alguns filòsofs semblen defensar-ho amb arguments. Del que tenim certesa, en canvi, és que les persones passem, mentre que les idees –i, sovint, el bon exemple– queden. Per això és tan important que la pròpia vida tingui un sentit, sigui exemplar. Estic acabant una estada estiuenca al sud de Baviera. Pretenia haver-me oblidat de tot, però internet no m'ho ha permès: l'enrenou mediàtic de la JMJ a Madrid, les evolucions més recents de la crisi econòmica...: ja saben!, ens hem fet addictes a la informació.
A Munic, la ciutat de referència amb una Marienplatz sempre plena de gom a gom, allunyant-me dels atabalats turistes, he retrobat racons de reflexió sobre el paper de cadascú a la història. Només em fixo en un parell. A l'Stadtmuseum hi ha una mostra, Nationalsozialismus in München, sobre com hi va néixer i créixer aquest moviment polític des de 1918. N'hem vist potser massa, de coses dels nazis, però aquesta vegada m'ha tocat el cor: fotografies, objectes, documents, testimonis..., no gaire endreçats però reals, vius. La debilitat de l'aristocràcia muniquesa va enlairar Hitler i els altres. Després només els calia copiar a Berlín l'experimentat a Baviera. A Munic només queden pedres: un monòlit negre a Karolinen Platz, estructures imponents a Feldherrn Halle o el conjunt de Königsplatz, etc. El que compta, però, són les idees. Les persones passen: també els bons, que van patir aleshores la injustícia per resistir-se a l'horror.
L'altre racó seria adequat per a algun Robert Langdon de la vida: va de misteris. Ningú dubta que el detectiu monàstic d'El nom de la rosa d'Eco –tant pel llenguatge i l'ús de la lògica com per haver patit acusacions– s'inspira en Guillem d'Ockham. Aquest franciscà anglès de finals del segle XII fou un escolàstic trempat, conegut com doctor invincibilis, que no queia gens bé als seus mestres a Oxford i fins i tot es va barallar amb Duns Scotus a París. Als nostres instituts l'estudiem fonamentalment pel seu “nominalisme” i la fonamentació de la ciència empírica moderna. Potser algú recordi també el principi de la navalla: simplifiquem el pensament, si us plau!
Ockham, acusat d'heretgia i enfrontat al papa Joan XXII, va fugir d'una mena d'arrest domiciliari a Avinyó el 1328, i es va acollir a la protecció de Lluís de Baviera, a Munic. Se li atribueix: “Emperador, protegeix-me amb l'espasa i jo et defendré amb la paraula.” Devia morir cap al 1348 però els especialistes s'hi perden: el van enterrar al desaparegut convent dels franciscans, sota l'actual Teatre de l'Òpera, a la Max-Joseph Platz. He investigat: la placa que recordava aquest probable lloc d'enterrament ha desaparegut. He anat on són ara els franciscans, a Santa Anna: ni rastre de la tomba. Les fonts acadèmiques i d'internet són confuses. Tenim un cas!
Què en queda, d'Ockham, el botxí de l'escolàstica, a Munic?: res!, només el nom d'un carrer. Les persones passen, només queden les idees, fins i tot en el cas dels famosos, exemplars o genials. Per això em qüestiono: què és una existència amb sentit?, què deixarem darrere nostre? N'hi ha prou amb deixar algunes pàgines a Wikipèdia o altres àrees del núvol digital?
Tothom s'ho planteja: com donar un sentit a la meva pròpia vida?, què deixaré rere meu?, quines idees o fets vàlids construeixo? M'és indiferent que sigui la resistència dels joves de Die weiße Rose a Munic, ben recollit a la pel·lícula de Rothemund (2005), l'oposició ockhamiana al poder temporal del Papa o la impactant imatge del milió i mig de joves escoltant un missatge de compromís vital a la JMJ de Madrid. Hi ha diferents projectes vitals, però la pregunta que cal resoldre continua sent vàlida: de cadascú, de mi, què en queda?