La COLUMNA
El jonc, el roure i la crisi
Ara que la crisi ha fet quatre anys potser és hora que la incorporem a la família
Un agost com aquest d'ara fa quatre anys va esclatar la crisi. Va ser quan vàrem saber que als Estats Units tenien unes hipoteques anomenades subprime i que per a les coses dolentes també vivíem en un mercat global i que allò que passava a l' altra punta de planeta, més aviat que tard ens acabaria afectant. I de seguida vàrem veure que el contagi tindria efectes devastadors, fent esclatar la bombolla immobiliària que ens havia instal·lat en una arcàdia feliç de despesa irracional. Durant aquest temps hem après paraules noves, els ràtings, diferencial del bons,
fallida del crèdit, el dèficit públic i privat, la liquiditat, els eurobons, els CDS... un vocabulari d'experts al qual ens hem acostumat per mig entendre de quin mal havíem de morir.
Així doncs, ara que la crisi ha fet quatre anys potser és hora que la incorporem a la família. Si bé va arribar quan ningú no l' esperava i se'ns va asseure a la taula on no l'havíem convidat, ja és un mes de la colla. Si voleu com aquell amic torracollons que no cau bé a ningú i que només fa bajanades, però del qual tampoc ningú no sap ben bé com desempallegar-se'n i que al final acaba formant part del paisatge. En la mesura que tots els indicadors apunten que això va per llarg, que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, que reduir l'atur és una entelèquia i que fer recular el rellotge és somiar truites, més val que hi posem pell morta i ens adaptem a viure en crisi. I és que, potser, els paradigmes han canviat i hem de començar a assumir el fet d'un període diferent de l'anterior on els efectes de la crisi s'han instal·lat en l'ADN de l'economia i de la política. Pensar que la crisi ja s'ha acabat i que després de quatre anys de convivència forçada ens hem instal·lat en una nova realitat a la qual ens anem adaptant. No és que ens sotmetem a la inexorable deriva dels fets sense plantar-los cara i amb resignació franciscana. És que, com a la faula, quan el vent bufa tan fort, resisteix millor la flexibilitat del jonc que la fermesa del roure.
