CiU i el ‘lobby' nuclear
Quan el diputat de SI Toni Strubell, al final de la defensa de la moció subsegüent a la interpel·lació al govern sobre l'energia nuclear, va mostrar un cartell que deia “Nuclears d'Ascó i Vandellòs: la darrera herència del franquisme”, es produí una estupefacció a les files populars i nacionalistes conservadores. Jo hi era present, juntament amb el científic Josep Puig, a la tribuna de convidats del Parlament.
Strubell és el polític més emblemàtic del país en la lluita per recuperar la memòria històrica. Amb la seva acció enviava un missatge ètic a les noves generacions catalanistes respecte als antecedents polítics i militars de l'energia nuclear. Minuts abans, l'inefable diputat Antoni Fernández Teixidó s'havia esforçat a garantir la seguretat dels reactors fent un acte de fe a favor del Consejo de Seguridad Nuclear, organisme centralista que mai no ha estat convocat pel Parlament.
L'exdiputat d'UCD considerà una “alarma innecessària” exigir que Ascó no obtingui la renovació de la llicència d'explotació per deu anys més fins que no superi els anomenats stress tests acordats pel la Unió Europea després de la catàstrofe de Fukushima. Una “alarma innecessària”? La cancellera Merkel va aturar la producció de vuit centrals nuclears, les més antigues, l'endemà de l'accident japonès. Ho va fer per principi de precaució i amb el suport de tot l'arc parlamentar. Els tests que tant Ascó com Vandellòs han de complir –i sobre els quals Strubell demanava poder fer-ne un seguiment acurat per experts independents– han de contemplar el risc de terratrèmols, inundacions, el xoc d'un Boeing sobre l'edifici de contenció i sobre les desprotegides piscines, però també, inevitablement, d'un acte terrorista. L'aturada provisional de la central, contràriament al que va dir Fernández Teixidó, no comportaria cap problema a la xarxa elèctrica catalana.
L'esquerra en bloc (PSC, ERC, ICV) va acceptar negociar la moció de la coalició independentista, però CiU, PPC, Ciutadans i Joan Laporta hi votaren en contra. Esperem que aquests darrers mai no hagin de penedir-se d'una decisió que els alinea amb la dreta atòmica europea. Si un dia, però, esdevingués a Catalunya un accident greu com els de Three Mile Island, Txernòbil i Fukushima, de poc serviria demanar-los responsabilitats polítiques. Tots plegats tindríem prou feina a trobar refugi segur i evitar rebre l'impacte de la radioactivitat que contaminaria en poques hores el territori.
Em sembla preocupant per al futur del país que CiU mantingui posicions tan enrocades en una qüestió tan transcendental i que segueixi definint-se com una coalició pro nuclear, sense haver fet mai una consulta a les seves bases.
Els presidents Jordi Pujol i Artur Mas, com tots els membres dels seus governs, han evitat sempre referir-se als orígens militars i antidemocràtics de la introducció de l'energia nuclear. La Junta de Investigaciones Atómicas, creada el 1948 per Franco, com la societat secreta EPALE (Estudios y Patentes de Aleaciones Especiales) i la Junta de Energía Nuclear, fundada el 1951, varen ser dirigides per militars d'alta graduació. L'estratègia era obtenir plutoni i aconseguir que Espanya entrés en el club atòmic, fins que el 13 de desembre de 1987 Felipe González va signar el Tractat de No Proliferació.
El 8 de febrer de 1988 Fernández Teixidó va demanar explicacions a la mesa del Congrés sobre la ubicació del plutoni 239 produït a les centrals nuclears, especialment Vandellòs I, i es qüestionà sobre l'existència d'un estoc descontrolat del combustible apte per fabricar bombes atòmiques. El tema era inquietant, però el llavors diputat centrista mai no va considerar que havia de silenciar-lo. Per quina raó, doncs, qualifica ara d'alarmista una proposta que reclama que Ascó i Vandellòs no continuïn funcionant mentre no hagin passat els stress tests?
La supeditació de CiU al sector elèctric podria resultar fatídica. Per un càlcul de probabilitats, un accident greu en el nostre parc nuclear –que registra el major nombre d'incidències anuals– no és “impossible”. I jugar a la ruleta russa atòmica després de l'accident de Fukushima és una imprudència política.
