Suggereixo que se'n digui ‘fer un mourinho'

Anem a pams. Primer de tot, vull descobrir les meves cartes. Sóc conscient que el temps, a aquestes altures de l'estiu, més aviat escasseja. I, doncs, l'últim que pretenc és fer-ne perdre al lector. No, no parlaré de Mourinho. Es repeteix massa. No, no hi tornaré. Simplement demano als de l'Institut d'Estudis Catalans, als del Termcat o a qui correspongui al més alt nivell  de la sanció normativa de la llengua del país que tinguin en compte la meva sol·licitud. O el meu suggeriment. Aquí faré una consideració de caire lingüístic, res més. Però, atès que, en el que de seguida sotmetré a reflexió, hi ha dubtes pertinents, no em sembla del tot immodest afirmar que la solució que proposo fóra la més adequada. M'explico.

¿Hem de ficar el dit a l'ull o l'hi hem de posar? No, em direu. Ni una cosa ni l'altra. De què serveixen, si no, tants segles de civilització! Però és que no estic parlant d'un fet, d'una empremta de la barbàrie, sinó només de l'expressió que ens els fa entenedors. És com si ara preguntés: ¿hem de picar el crostó o tocant-lo ja en tenim prou?

Ficar, segons el Diccionari de la llengua catalana, vol dir “fer entrar dins un lloc”. I, entre altres exemples, ens dóna aquest: “Ficar a algú els dits a la boca” (es pot fer per ajudar-lo a vomitar o per iniciar un joc amatori; això ho afegeixo jo). Posar, en canvi, és definit així: “Fer que (alguna cosa) sigui o estigui en un lloc determinat on no era, fer-la entrar en una nova posició, en un nou estat” (aquest “entrar en una nova posició”, us ho asseguro, complica encara més les coses). Per ficar, doncs, ens cal una cosa buida per dins: un orifici, una cosa balmada. No em vull estendre en referències que podrien ser preses en un sentit merament groller. L'ull, però, ¿és una cosa buida, balmada? No. L'ull, certament, no. Però és que quan diem ficar el dit a l'ull volem dir que l'hem introduït en aquest tot —ara sí balmat— que forma la conca de l'ull i el seu representant. Ergo, des d'aquest punt de vista a mi em sembla oportú parlar de ficar el dit a l'ull, i no pas de posar-l'hi.

Aquests dies, però, he llegit veus autoritzadíssimes que escrivien “posar el dit a l'ull”, i he dubtat. Avui continuo dubtant. (És com “posar la por al cos”, que dóna el diccionari com a frase modèlica. ¿Només la fem entendre al nivell de la pell, aquesta por?). Si tan sols prenem la referència de l'ull, no pas de la conca, llavors posar el dit a l'ull és perfecte. Encara que, a mi, m'agrada menys que la solució del ficar. L'ull, en ficar el dit a l'ull, és una sinècdoque: fa referència no sols a l'òrgan, sinó també, o sobretot, a la cavitat des de la qual l'òrgan parpelleja i observa.

Sigui com vulgui, diria que hi ha raons fundades per defensar una solució i l'altra. Llavors, ¿no és més fàcil consensuar una expressió que, si bé no tindrà el caràcter genuí d'aquesta, almenys serà molt més clara, inequívoca, irrefutable? Si d'abaixar-se els pantalons i mostrar la natjada en diem fer un calvo (sic), d'això que ha centrat la meva especulació, en podríem dir fer un mourinho. D'aquesta manera contribuiríem, també, que el nostre necessari contrincant passi definitivament a la glòria.