Més laics que el dimoni
La visita del bisbe de Roma i summe pontífex de l'Església catòlica deu haver anat molt bé si hem de jutjar per la irrellevància dels arguments esgrimits pels seus contradictors, que no han pogut fer més que recórrer mesquinament a la despesa ocasionada i a l'ús de l'espai públic, incapaços de veure-ho en termes d'inversió, ja que no espiritual almenys material. En un tros de món que ha encunyat la idea de ser més papista que el Papa, el laïcisme no es conforma amb la distància i la indiferència pròpies dels països racionals, sinó que necessita expressar-se en un clima de bel·ligerància perpètua; no hi ha res més semblant a una beata de rosari i deixuplina que un intel·lectual de consigna i solidaritat. Si a l'Estat espanyol hi ha una relació conflictiva amb l'Església és perquè també té una relació conflictiva amb la pròpia història que porta de tant en tant a intents, sempre dolorosos, de fer taula rasa, en detriment de la continuïtat. Aquí qualsevol alcalde se sent legitimat per canviar el nom dels carrers, qualsevol picaplets té un esborrany de constitució que resoldria problemes ancestrals, i “si jo manés” és una manera habitual de començar a emetre una opinió. Hi ha una supèrbia, qui sap si antropològica, que porta a voler començar avui i de zero a resoldre els problemes; l'Església, herència visible de l'Imperi romà, entre altres virtuts té la de fer-nos present que venim de molt lluny. Les noves generacions, deseducades en religió i induïdes a creure que és l'administració que ens ha de dir com hem de viure i de morir, preferirien que el cristianisme no hagués format part de la nostra història i que el paper social i cultural de les institucions eclesials fos oblidat, de la mateixa manera que es fan una casa a pagès al costat de l'església i exigeixen que les campanes no toquin les hores. La visita aquesta ha arribat en un moment en què comença a fer-se patent que el preu que hem hagut de pagar pels nivells actuals d'irreligiositat és una ignorància abismal –en història, en art, en filosofia; no cal dir en política, en què es repeteixen errors que es remunten a la guerra del Peloponès–, i s'estén la sospita que hi sortim perdent de totes totes. No es pot entendre res de la història europea ni del món sense conèixer la religió que va engendrar aquesta civilització, i ja hem vist cap a on ens porta ignorar-la.
