Memòria de la partició
La recent commemoració del 65è aniversari de la independència de l'Índia i de Pakistan (15 d'agost) podria semblar un ritual sense interès més enllà de les rutines diplomàtiques. Vista la celebració de Nova Delhi estant, la perspectiva canvia radicalment. El visitant interessat per la vasta i complexa transformació que està protagonitzant aquell subcontinent no pot deixar de preguntar-se per l'impacte de la descolonització en la configuració de l'actual mapa polític, humà i religiós de l'antiga colònia britànica. I una de les evidències més punyents associades a la celebració de la independència és la dificultat de superar la primera i fatal conseqüència: la sagnant partició del país. Una partició que ha deixat ferides profundes arreu de les dues geografies.
A Catalunya i a Europa en general s'ignora la magnitud de la tragèdia humana que originà la precipitada decisió de Londres a principis del 1947 d'accelerar el procés de concessió de la independència a l'Índia. Tot just acabada la II Guerra Mundial, el govern laborista no es veia capaç de gestionar la conflictivitat sorgida a tot el subcontinent a conseqüència de la força creixent del moviment independentista, liderat per Gandhi, i dels fronts nacionalistes de marcat signe religiós, sobretot hindú i musulmà. Contra la voluntat del mateix Gandhi i altres dirigents del Partit del Congrés, els líders nacionalistes forçaren la creació d'un nou domini segons el Pla Mountbatten (nom del governador general), que s'anomenà Pakistan (amb dues regions separades, l'occidental i l'oriental de Bengala), amb majoria musulmana. La següent missió era l'establiment de la línia concreta de la frontera. Aquesta operació quirúrgica tan delicada i decisiva s'encarregà a una petita comissió formada per dos membres hindús i dos de musulmans, presidida per l'advocat Sir Cyril Radcliffe. D'ell depengué en molts casos la partició concreta de territoris (per exemple del Panjab, dividit avui entre el Pakistan i l'Índia), o de l'atribució de ciutats a una o altra banda (per exemple, Lahore al Pakistan i Amritsar a l'Índia).
En els mesos següents a l'establiment de la línia Radcliffe, la frontera entre els dos estats, milions i milions d'habitants dels territoris afectats es desplaçaren a l'altra banda buscant refugi i seguretat. Es desencadenà un clima d'intolerància i de violència entre grups religiosos com mai no s'havia vist. Hindús i sikhs fugien del Pakistan cap a les diferents regions de l'Índia, i els musulmans feien via en sentit contrari. Segons un cens de 1951, els desplaçaments de població afectaren a un total de 14,5 milions de persones, de les quals la meitat eren musulmans i l'altra meitat hindús i sikhs. Una tercera part d'aquest desplaçaments es realitzaren només al Panjab. Es calcula que van morir entorn d'un milió de persones a causa de la violència d'uns i altres, la malnutrició i diverses malalties.
La literatura i el cinema han reflectit aquest drama únic d'intercanvi de població per motius religiosos. Train to Pakistan (1956), de l'escriptor i periodista sikh Khushwant Singh, és l'obra de referència (duta al cinema per Pamela Rooks), que situa l'acció en un poblet de la frontera del Panjab indi per on passen tots els trens entre el Pakistan i l'Índia, molts carregats de cadàvers. En una edició del 2006 d'aquest clàssic (Nova Delhi, Roli Books), el text és acompanyat d'una àmplia profusió de fotografies impactants de la gran fotoperiodista nord-americana Margaret Bourke-White, que cobria aquella tragèdia per a la revista Life. Novel·la, film i col·lecció de fotos conformen un retaule impressionant encara avui del naixement extremament dolorós de dues grans nacions en el cor de l'Àsia moderna. Un naixement a la independència però també a la difícil convivència entre uns estats marcats amb sang i foc per dues religions difícilment reconciliables.
