L'endemà del dissabte

Per raons familiars, la meva estada a Londres s'està allargant bastant, de manera que, en llegir la premsa anglesa, he començat a fixar-me en certes petites notícies locals de les quals normalment no faig gaire cas (potser perquè, com a ciutadà català, considero que ja no m'afecten). Aquesta setmana, per exemple, un tal Guy Thompson, àlies el Bandit, ha guanyat el campionat britànic d'air guitar, aquell esport que consisteix a fer veure que toques la guitarra tot i no tenir-ne: una mena de karaoke, si es vol, amb gestos en comptes de veus.

L'última vegada que vaig veure algú que tocava air guitar va ser a la discoteca barcelonina Les Enfants Terribles, fa uns 20 anys. No tenia ni idea que encara hi havia persones –algunes, pares i mares de família– que es dedicaven a puntejar el buit com si les seves vides en depengessin en concursos ben seriosos, però vet aquí que fins i tot van pagar el campió Thompson, poc després d'haver guanyat el seu trofeu britànic (una caixa de guitarra transparent i sense cordes) perquè anés a Finlàndia a participar en el campionat mundial d'air guitar, que s'hi celebra cada any a la ciutat d'Oulu.

D'altra banda, es va celebrar el campionat català d'air guitar a Torelló, a Osona, a principi d'aquest mes; els organitzadors havien advertit –segurament perquè calia– que poden tenir punts negatius actituds com ensenyar el cul al públic, fer servir la cama com a guitarra, dir “Hola, Barcelona”.... Aquesta advertència a part, l'efemèride torellonenca sembla que és una còpia dels seus homòlegs internacionals. Però si de debò es volgués, es podria catalanitzar el concepte fàcilment, amb un campionat d'air cobla, per exemple, amb tot de persones que toquen flabiols i fiscorns inexistents. O bé un air Polònia –per què no?–, amb gent que imita segons quins personatges sense emetre cap so. O bé, un air Generalitat, en què certs polítics fan veure a través d'una sèrie de mims que no els comprometen per res, que fan tot el que poden perquè Catalunya tingui cada vegada més autogovern. De fet, es podria al·legar que hi ha polítics que no fan res més que això, amb la mateixa sinceritat postissa que gasten aquelles persones que en saludar-se es fan dos petons sense que els llavis toquin cap galta: allò que en anglès es diu un air kiss.