Nordistes contra confederats

Està passant sense gaire rebombori a casa nostra la celebració del cent cinquantè aniversari de la guerra civil nord-americana. Vostès pensaran, home, només faltaria. Gratem una mica en la nostra experiència vital, ens adonarem que no és així. Fins fa quatre dies teníem més informació –ni que fos bàsica– de la confrontació fratricida nord-americana que de la nostra. No es pot comparar. Aquí hi havia el vel espès de silenci col·locat per la dictadura. I a l'altra banda hi havia el corró de la indústria cinematogràfica americana.

Sempre ens feia una mica d'enveja, tanmateix. Ja ens n'adonàvem, ja, que allà, com aquí, la història l'expliquen els vencedors. I que les pel·lícules de nordistes contra confederats ens mostraven sempre una tendència clara cap als de “dalt”, i no pas cap als de “baix”. Però, igualment, seguint la tendència de la mentalitat americana, també hi havia pel·lícules en què, justificant-ho per la qüestió personal o la situació extrema, es mostraven soldats i exsoldats del sud que no solament no eren males persones sinó que podien tenir unes quantes virtuts. Comparem-ho amb la nostra vivència de la Guerra Civil espanyola. Com que sembla que no s'acaba mai, encara no podem tenir prou distància per fer-ne pel·lícules i pel·lícules. Ja se n'han fet, ja. Però revestides d'una èpica –tret de La Vaquilla i alguna altra, no gaires– que encara les fa especials. Perquè la nostra guerra no solament va ser terrible sinó que va comportar una postguerra horrorosa.

Ara, als Estats Units, les seqüeles de la guerra civil continuen presents. Les diferències entre el nord i el sud no s'han esborrat. El racisme hi ha estat present, fins i tot des del punt de vista legal, fins fa no gaire. Això també ens ho han ensenyat les pel·lícules. Al mateix temps, tenen la sort que, per a una part important de la població, ja s'ha iniciat el període de folklorització del tema. Totes les reflexions que s'havien de fer, ja s'han fet. Ara només queda disfressar-se de soldat i reviure les batalles més famoses. És una bona font d'ingressos turístics. Això també fa una certa enveja. A Espanya no creiem que es pugui fer una cosa semblant ni en 300 anys. En fa més de trenta-cinc de la mort del dictador i encara no n'hem tret l'aigua clara. Més aviat al contrari.

El més pràctic potser serà tornar a fer com quan érem petits: allargar la vista damunt l'oceà i continuar jugant a nordistes contra confederats.