Heribert

No ho has pogut veure. Però t'hi vas poder acostar, ho vas olorar en un assaig general que, tot i ser poc, va ser molt. I jo vaig tenir l'honor de poder-t'hi acompanyar. Fou al referèndum sobre la independència del mes d'abril. Et vam convidar a votar a Nou Barris, en companyia de Joan Rigol, i els dos vau acceptar amb tota solemnitat. Tu ja estaves amb la salut complicada però no t'ho vas voler perdre.

Tots havíem tingut diferències amb tu, Heribert Barrera; eres un home de caràcter fort i forjat en una altra època. Però aquell dia, amb Barcelona Decideix, em va semblar que tocàvem el moll de l'os, el tocàvem junts i amb una gran complicitat. Mentre esperaves torn, vas seure i vam anar parlant. Vas dir que mai no hauries imaginat poder votar al carrer, en pau i llibertat, per la independència de Catalunya. Tenies la mirada
perduda dels que són a punt d'emprendre un
llarg viatge.

Ens vas agrair a tots l'esforç que estàvem fent, i vas retreure a les institucions i als partits que no fossin capaços de fer el mateix. Llavors et vas acostar a l'urna i vas votar amb les mans tremoloses. I vas dir “avui sé que és molt a prop el dia que sempre he esperat i que jo no veuré... però me'n vaig més tranquil”. Per un moment va semblar que l'aire s'aturava, que el soroll emmudia, que la gent no respirava. Regalar-te aquella consulta havia tingut sentit, si tu podies marxar tranquil. I ara que has marxat, el millor que et podem regalar és que siguis el darrer. El darrer dels patriotes que no ho han pogut veure.