Massa poc, massa tard?
és per què reiteradament s'adopten mesures sempre tard
Les dades del creixement de l'economia, PIB, de la UE per al segon trimestre del 2011 ja són conegudes. Per a la UE és del 0,2%, per a França del 0 %, per a Alemanya del 0,1% i per a Espanya del 0,2%. En el primer trimestre aquestes xifres eren substancialment superiors: per a la UE el 0,8 %, per a França el 1%, per a Alemanya l'1,3 %. Estem a prop del creixement zero amb risc de deflació. Volem una demostració més palmària que el conjunt de les solucions i mesures fins ara promogudes han estat o bé errònies o bé insuficients o bé preses amb un retard excessiu?
Per als tres països amb un deute difícil de pagar, Grècia, Portugal i Irlanda, les taxes de creixement interanual del PIB són o negatives o nul·les... No sembla aventurat concloure que les possibilitats que puguin tornar el que deuen és remota. Hi ha tres alternatives. La primera, que es declarin insolvents i surtin de l'euro. La segona, que continuïn rebent injeccions temporals de nous fons, solució inviable perquè no hi ha prou diners per fer-ho: només per a Espanya i Itàlia això requeriria 2 bilions d'euros, més de quatre vegades el fons de rescat pactat pels països de la UE, que portaria les economies de França i Alemanya a una situació insostenible per manca de recursos. És a dir, la solució grega no pot ser universal. La tercera alternativa és emetre deute europeu amb la garantia de la UE i de tots els països que en formen part, és a dir, els famosos eurobons fins ara rebutjats pel Alemanya i França. Per a aquests dos països la primera alternativa és negativa: els seus bancs tenen part del deute i perdrien a més una part important del mercat on exporten. Les monedes dels països que sortissin de l'euro quedarien tan devaluades que aquells que volguessin exportar a partir de l'euro no ho podrien fer, perquè els seus productes serien massa cars. La segona és inviable financerament, com es deriva del volum de les reserves necessàries. Només és possible, per exclusió, la tercera. Caldrà acceptar el que s'ha negat encara que sempre ha estat la solució lògica? La reunió de Sarkozy i Merkel ja ha donat com a resultat que excloguin formalment com a hipòtesis la primera alternativa i la segona i que, pel que fa a la tercera, afirmin que ara no és el moment, la qual cosa vol dir que ho pot ser en un altre.
Això és una bona notícia perquè porta Europa a una solució lògica per pal·liar la crisi, encara que tard. L'emissió d'eurobons requereix prèviament una harmonització fiscal, perquè és només a través d'aquesta que es pot assignar el pes de l'emissió a cada un dels estats membres. Això implica negociació entre aquests i per tant requereix temps. Hi ha altres mesures preses a la cimera Merkel-Sarkozy, com la unificació de l'impost de societats a Alemanya i França, la utilització de mesures pressupostàries homogènies per a tots dos països, la creació d'un Consell Europeu Econòmic encara que massa extens i de funcions i prerrogatives indefinides, la creació d'un impost sobre transaccions financeres etc., que van en la bona direcció encara que la seva realització sigui lenta. Progressivament s'estendran a la resta de països de la Unió perquè el lideratge econòmic de França i Alemanya al si de la UE és ja inqüestionable.
Falta, però, una mesura essencial: la recerca del creixement com a primera prioritat, l'abandonament del dèficit com a objectiu innegociable i l'acceptació d'una inflació controlada però més alta que l'actual per fer possible el creixement i que tindria a més l'efecte de reduir el pes del deute. Això encara es nega rotundament. La proposta de fixació per llei del dèficit màxim que poden reflectir els pressupostos públics dels estats membres no sembla justificada. El dèficit és l'element bàsic per a la gestió financera i econòmica dels comptes públics. L'òptim és que sigui zero perquè iguala ingressos i despeses, però el dèficit en circumstàncies de crisi és útil per estimular l'economia. No s'entén que es vulgui renunciar al benefici d'aquesta palanca. El que sí que té lògica és que la seva fixació sigui coherent, que no idèntica, per a tots els estats de la UE si es vol que la política de conjunt es comporti sense tensions.
La dreta és òbviament partidària del dèficit zero en qualsevol circumstància, però aquesta decisió és incompatible amb una crisi tan profunda com la que vivim. Tampoc volen els conservadors que s'augmentin els impostos a les rendes de capital. L'argument perd força quan es constata, tal com afirma Warren Buffett, una de les primeres fortunes del món, que els tipus que graven les seves rendes són tan baixos que ell paga menys impostos, el 15% dels beneficis anuals, que els seus empleats que viuen del seu sou i paguen el 30 % de les seves rendes de treball. L'argument per oposar-se a aquesta mesura és que això reduirà l'activitat econòmica. Pot ser parcialment cert en el cas de rendes industrials lligades a cercles inversors llargs sotmesos a risc, però mai en el cas de rendes derivades de l'activitat financera, perquè són, com reconeix el mateix Warren Buffett, immediates i de curt termini, i per tant el fet que s'augmenti la imposició no desincentivarà la decisió de comprar o vendre, que és com es genera aquesta. És a dir, hi ha marge per a una política de contenció del dèficit simultània amb l'estímul de l'economia mitjançant l'increment d'impostos selectius als que més guanyen, però l'opinió contraria del lobby econòmic fa que els governs no la promoguin amb la força necessària perquè sigui efectiva.
La pregunta que es pot fer el ciutadà europeu és per què reiteradament s'adopten mesures sempre tard, per compensar situacions que ja són crítiques, i els governs no s'avancen amb polítiques que promoguin el creixement, el consum intern i l'ocupació com a primer i absolut objectiu. S'ha d'abandonar la prioritat que suposa la reducció del dèficit perquè no és suportable econòmicament i socialment el nivell d'atur que té ara Europa i l'atonia de l'economia a llarg termini.
És inevitable acceptar que els consensos a Europa són difícils i les polítiques de baix a dalt sempre són lentes i d'abast limitat. Per això els europeus haurem de pensar en algun moment que actuar com un tot amb interessos compartits és un benefici a curt i llarg termini tant per al estats membres com per a la UE. No som aquí encara però la present crisi pot fer possible arribar-hi abans que en una situació expansiva de l'economia.
Són les mesures que prenem insuficients o bé la transformació que suposen ens impedeix tornar enrere i ens situen definitivament en una integració econòmica i per tant política d'Europa, que tots necessitem si volem preservar el benestar de la nostra societat? Els propers tres anys seran decisius per saber-ho. La crisi que encara s'aprofundeix i està lluny d'estar superada ho demostrarà cruament.