Els Rolling i Ratzinger
Acollit com una estrella del rock, el papa podria presentar formalment similituds amb ses satàniques majestats, i malgrat tot el missatge que distribueixen és ben oposat. Tots dos tenen un poder de convocatòria extraordinari. Han marcat generacions. Mobilitzen. Són recordats. Triomfen allà on van. Són herois. Ja s'han fet grans i tot i així estimulen generacions ben diferents. Han viscut guerres, protestes. Han parlat a gent de tot el món. I, no obstant, no tothom els entén, perquè l'estètica no està lligada a la raó.
Molts dels qui s'extasien en un concert dels Rolling, de fet, no en copsen la lletra. Ni idea de si canten alguna cosa com “és només rock and roll, però ens agrada”. Ningú els ho ha traduït, ni ho necessiten. Molts fans dels Rolling gaudeixen en concerts on no saben què entonen i desconeixen l'anglès. Però tant és: és molt més important l'esperit que la lletra.
A més, observant els Rolling, la seva gestualitat, l'empatia amb el públic, els seus vestits... no és complicadíssim imaginar el tipus de missatge implícit. El que volen dir no passa només verbalment. Anar a un concert dels Rolling no exigeix prèvies. És alguna cosa més profunda, natural, allunyada de l'àmbit de la raonabilitat. Hi connectes, o no hi connectes. És una experiència total encara que incomprensible.
Mirem ara la JMJ altre cop, sense les eufòries del moment. Els joves de la JMJ no han seguit fil per randa els discursos del papa. Primer, perquè seria impossible que tots ells haguessin estat a cada acte, per motius només logístics. Imaginem que només han estat en una de les cerimònies. Potser en algun moment del discurs del papa tenien tanta calor que estaven més preocupats per detectar on eren els bombers i l'aigua esperada, i se'ls escapava algun consell pontifici. Però encara que perdessin un compàs, els agrada la música de Ratzinger i la segueixen sense partitura. Confien en la lletra. Hi tenen feeling.
Si ara n'entrevistéssim uns quants, potser no sabrien quin significat té per exemple que el papa hagi anunciat que farà doctor de l'Església sant Joan d'Àvila. És més: qui és Joan d'Àvila? O a un jove italià no li deu fer perdre el son saber que Espanya és “plural”, o que les religioses han de lluitar contra “el relativisme i la mediocritat”. No tota la lletra s'entén, però la música embriaga. I aquesta sí que és potent i no depèn de si el papa s'expressa bé. Aquells joves han dit “sí” a una proposta, encara que no s'hagin desplegat totes les clàusules. El simbolisme pesa. L'inefable, com amb la música, guanya terreny.
Hi ha dates que marquen i, en el camp musical i religiós, el 1965 és un moment clau. El mític 1965 va ser un any gloriós per a l'Església i per als Rolling. La primera va cloure l'irrepetible Concili Vaticà II, que obria les portes de l'Església al món, la posava al dia. Per als Rolling, va ser l'any d'I can't get no satisfaction, un clàssic ja.
Els Rolling i la seva accidentada però sòlida trajectòria han sortit victoriosos a les pàgines de la història, malgrat no ser sempre els mateixos. En el seu si hi ha hagut canvis, traïcions, desercions. Han canviat protagonistes, però la banda manté una cohesió envejable igualment. El papa de Roma també va canviant, ja n'hi ha hagut 265, i de moltes cultures i sensibilitats diferents. Canvia la lletra, però no la música.
Em tornen a la retina els joves de Madrid i els fans dels Rolling en els seus concerts. Mentre amb la gola oxidada els seguidors dels Rolling entonen que no poden “obtenir satisfacció”, els pelegrins que s'asseuen a escoltar al papa Ratzinger se'ls veu satisfets. Oferien una visió del que entenem per satisfacció: acomplir la mesura d'un desig. O, encara més, saciar una necessitat o una passió. És ben nova aquesta estampa, en temps de desafecció i insatisfaccions permanents.
