“Que bé que et conserves!”

Es veu que tinc una sang Gran Reserva i mira, com que avui estic rumbós, decideixo invitar el personal a una ronda.

Entro al Trueta, omplo un qüestionari i m'acomodo en una butaca. –“Quant n'hi posarem, mig litre?”, demano a la infermera –“No hi arribarà...” –“Vostè mateixa. Escolti, i això del nen de Banyoles, s'ha solucionat?” A la infermera se li il·luminen els ulls. M'explica que han rebut una allau d'oferiments, i que no li estranya gens: les comarques gironines lideren, de llarg, la cultura de la donació.

M'apunto a donar medul·la però, llàstima, ja depasso l'edat. –Escolti, i no els interessa pas, no sé, un ronyó, el cor, la freixura...?”–I tant, però la donació per després de mort és un altre procés... Au, tingui, un tiquet per anar a fer un entrepà...” –“No, dona, no cal...” (em fa cosa tacar l'altruisme amb una gratificació, però em diu que sí que cal).

Acabat el transvasament, doncs, passo per la cafeteria, i després ja em tens esquivant pancartes contra les “retallades de CiU” per anar a informar-me sobre això dels òrgans. Però resulta que parlant, parlant, m'assabento que a la Facultat de Medecina de Girona demanen cossos perquè els futurs metges en necessiten molts a les classes d'anatomia. De cop, no sé per què, penso que pertanyo a una generació de privilegiats que no ha viscut cap guerra ni cap daltabaix important. Una generació mimada que ara, amb la crisi, fa massa el ploramiques. I que sí, que és justa la dació en pagament del pis hipotecat, però també escauria una altra dació, la de la carcassa a la col·lectivitat, en pagament de tanta atenció pública rebuda. De manera que faig cap a la facultat. Una noia m'explica els tràmits i condicions, que no em semblen malament. Ep, just al final, l'imprès em demana si “permeto que el cos després de la defunció pugui ser traslladat a una altra facultat de l'Estat espanyol”. –“Ah, això ni pensar-ho!” (finalment, ja ho veuen, una ombra en el meu altruisme). “Jo l'eternitat no me la passo a Espanya!”. Marco que “no”, signo, i pam, em ve un altre pensament.

Per què tanta obsessió de la gent per passar a la posteritat mitjançant una obra mestra, o una batalla, si pots continuar tenint presència després de mort senzillament acceptant convertir-te en material didàctic fungible?

Doncs ja està. L'amable senyoreta Gabriela s'acomiada de mi cum grano salis (“No li dic a reveure perquè quedaria malament...”) i és així com s'acaba un matí dedicat a gestions personals i a endreces domèstiques.