La cultura de l'esperança
AMadrid, durant els dies de la JMJ, he sentit com una clatellada a les entreteles de l'ànima. He vist multituds de joves que raonen, respecten el proïsme, inunden de joia i amor els carrers, somriuen amb naturalitat, sense l'auxili tètric del somrís enverinat de la droga, o del sexe sense límit. He de reconèixer-ho amb sentiment, però m'ha endogalat l'esperança al bell mig d'aqueix fangal que esbudella la fe en el futur, i de l'amarga sospita del fracàs d'aqueixa reeducació de la joventut, escomesa durant el septenni de Zapatero, que frustrarà les noves generacions, certament enganyades en el camí, si l'esquerp apensament dels pròcers de ZP en matèria política amorra el PSOE a la seva hipotètica desaparició. Fet i fet, en el terreny de la moral, haurà estat el més desorientat dels despropòsits en confondre la postmodernitat amb la transgressió, tot fent anar en orris l'escala de valors imprescindibles per al sosteniment de la societat. Així, de despropòsit en despropòsit, de lobbies gais a lobbies ultrafeministes, de discriminació positiva en discriminació positiva, Zapatero s'ha saltat tots els límits de la prudència respecte a la cultura moral dels espanyols i ha descolgat les brases del ressentiment i del conflicte. Amb la qual cosa, s'han superat amb escreix els límits de la moral laica francesa, fruit de la Il·lustració i del Republicanisme, en els models dels quals no es dóna ni el matrimoni homosexual, ni el divorci exprés, ni l'eutanàsia vergonyant. En quin estrany model es va inspirar ZP per enderrocar els sistemes morals i convivencials d'aquest país? Tal vegada, en la demencial autarquia d'aqueixes minories laïcistes filles, tal com diuen, de la deessa Raó?
El final més que trist de Zapatero s'ha convertit en una foguera feréstega de multifracassos, que l'han abocat a dues empremtes ben definides. La primera, veure Espanya sotmesa al diktat de França i Alemanya. O al del BCE, que imposen fil per randa llurs exigències, no sols a la nostra economia, sinó també a la nostra Constitució. La segona, el desplegament de multituds fervoroses, correctes i educades, alegres i respectuoses, de joves catòlics del món per les rues vilatanes d'un tòrrid Madrid estiuenc, manifestant només llur fe i llur moral, fonamentades en l'amor. Res a veure amb el personal del laïcisme agressiu i ofensiu. Com em van doldre els ossos de tots els meus morts, que van patir en carns familiars primer el salvatgisme del 36 i, després, el dels anys posteriors! Amb persones rancunioses, només es construeix una tomba de silencis ingents i de moltes vergonyes. L'anticlericalisme, històricament explicable, ofereix avui escasses rendibilitats i un vol, amb tota probabilitat, extemporani i fora de lloc. Aquesta Jornada Mundial de la Joventut a Madrid ha ofert la real alternativa al desgavell que avui habita a casa nostra. Els missatges de Benet XVI esdevenen tan subtilment penetrants com el rierol que brolla d'una humil fontanella i s'oculta entre la mata de jonc. Els fruits surten de l'aigua i de la humitat, no del fàstic ressec de l'alcohol o del botellón. Aquesta societat confosa per la raó totpoderosa, poblada de contradiccions estridents, erma de valors morals, té data de caducitat per a dissort del seus apòstols, d'aqueixos ridículs laïcistes, del patetisme de qui predica benaurances sense déu.
Entenc que per tot això s'ofusquen amb el papa Ratzinger, intel·lectual fi, paladejador dels temps i del errors del relativisme sobre el qual determinats ignorats tracten de fundar la nova civilització del progrés, que diu obrir la llibertat de l'home per damunt de la llibertat de l'altre. Des del pròdig i pamfletari riu del laïcisme progressista, qui realment s'empari en la raó, hauria de buscar una drecera per a la reflexió serena sobre les obsessions deformants d'una realitat que no perceben. Quasi res no es pot edificar des del relativisme moral. Són les veritats i les conviccions sòlides les que fan créixer una societat o una cultura. Al pròleg de la seua Nivola, ho deia Unamuno, en referir-se a la dona castellana, encara que les certeses el van conduir als grans dubtes que, en Unamuno, afirmen l'esperança angoixosa, més que no pas l'escepticisme. Poques interpretacions més reeixides del seu drama personal que la de Charles Moeller a Literatura del siglo XX y cristianismo. Ratzinger va afilar la seva agudesa: “No cap més cultura que la de l'amor, del qual neix l'esperança”.
