El gallec, una llengua resistent
Feia anys que no havia estat a Galícia i, encara, coneixia poc les comarques de l'interior, que han estat per a mi una descoberta més que interessant. De fet, la primera sorpresa ha estat constatar l'estimulant presència del gallec en els espais públics, tant en senyalitzacions de circulació o en els serveis com en la vida comercial i en la documentació oficial. El gallec és viu i en molts llocs n'hi ha constància. És veritat que quasi sempre en doble grafia, cosa que fa de la cooficialitat moneda de curs normal, i és bo notar que fins les cartes dels restaurants són respectuoses amb la llengua del país i presenten la doble versió, no pas totes però en un percentatge més que acceptable. D'altra banda, en l'ús normal de la parla existeixen diferències notables segons la zona geogràfica, de tal manera que escoltant les converses del teu entorn descobreixes que, tot i detectar diàlegs en gallec, són molts més els que mantenen el castellà com a llengua vehicular. I als mitjans de comunicació la batalla per la normalització és quasi perduda, quan en premsa, ràdio i televisió, la presència de la llengua del país no deixa de ser testimonial.
La batalla per mantenir la llengua ha estat, a Galícia, força difícil, quan la burgesia i la cultura urbana renunciaren a la seva defensa, i no només en els grisos anys del franquisme. L'experiència de l'avi d'una família amiga de Lugo, amb noranta-tres anys de vida i una envejable clarividència, em situava en uns anys en què la gent dels llogarets anaven a mercat a la capital de comarca i, acostumats a parlar la llengua pròpia i mancats de fluïdesa en castellà, eren motiu de riota i tractats d'analfabets pels de ciutat. Parlar gallec era sinònim de baixa cultura i la uniformitat franquista acabà de complicar la vida d'una llengua resistent contra tota adversitat. Després, la incoherència d'una babel familiar, on els pares parlen gallec entre ells, les filles parlen gallec amb el pare, castellà amb la mare i també castellà entre elles, i els néts parlen castellà amb els avis i gallec amb els pares i entre ells.
Ara, el gallec ha arribat a les escoles i nens i nenes el coneixen i el poden parlar i escriure. Però, al carrer o al joc, els infants usen normalment el castellà, lluny de normalitzar la llengua pròpia. A part d'això, als cercles resistents de la Galícia interior es considera el gallec normatiu, aquest que té el títol de cooficial i s'ensenya a les escoles, diferent del que s'ha mantingut oralment i utilitza la gent del carrer. En terres de frontera, com El Bierzo o Os Ancares, en territori lleonès, es defensa aferrissadament el gallec, que s'estudia a les escoles de primària i secundària, encara que la normalitat del carrer imposa el castellà, mentre els dialectes del burón i l'ancarés quasi queden restringits a l'àmbit dels filòlegs i estudiosos.
Entre els bells paisatges de la Galícia interior el gallec és una llengua que vol viure, mantinguda per la fidel voluntat de la gent que es sent arrapada a la terra. Escoltar-lo et retorna a una cantarella amb sabors de paraules conegudes, de gustos compartits, i, contra la congruència de dos països força allunyats i separats per una llengua dominant, endevines moltes paraules i expressions germanes entre gallec i català, cosa que no deixa de sorprendre. Res a veure amb la història de resistència ni amb la necessitat d'imposar-se a l'adversitat, sinó fruit d'aquell tronc comú que, segur, deixà petja. Al final del camí, sempre hi ha alguna cosa per aprendre.
