L'últim català
Heribert Barrera, l'últim republicà es titula una biografia publicada el 2006 per Genís Sinca (Columna). Ara vénen ganes de dir que s'ha mort l'últim català. Flavius Aetius, el general que va vèncer Àtila en la batalla dels Camps Catalàunics (451), ha passat a la història com “l'últim romà” perquè a les acaballes de l'Imperi va aconseguir frenar per un breu període les amenaces exteriors i tenia la virtut i la intel·ligència militar i política pròpia dels millors temps de Roma. De la mateixa manera, i sense portar l'analogia més enllà de l'expressió, podem parlar de Barrera com de l'últim català, no perquè encarni cap exclusiva moral, ni perquè s'hagués arrogat cap representativitat extraordinària, ni perquè la seva acció política fos la quinta essència de la catalanitat, sinó perquè no tornarem a veure gent com ell. Venia de molt lluny, de quan la política no era un joc de complicitats per fer la viu-viu sinó que requeria tremp i exemplaritat. La seva identificació amb “la ciutat d'ideals que volíem bastir”, per dir-ho amb un vers de Màrius Torres, està fora de dubtes i no l'emmascararà cap encaterinament totalitari ni cap tràfic de mesquineses. No va buscar més protagonisme que l'indispensable per recordar-nos quants llençols perdíem a cada bugada, i fins i tot quan ja tenia edat perquè l'oblidessin va preferir arriscar-se a la desqualificació i al menyspreu. “Va viure la guerra, la presó, l'exili i finalment la victòria”, ha escrit el president Maragall en el llibre de condols. Més aviat no, la consciència de la derrota, que les guerres no es perden en va, el van acompanyar fins a l'últim moment, i no va considerar cap victòria el seu protagonisme institucional; hi era com qui fa un matrimoni de conveniència però no té cap il·lusió sobre l'amor del cònjuge ni encara menys sobre el respecte que li té el sogre. Fa deu anys, ho recordava aquí mateix Enric Vila, ens “va avisar del preu del multiculturalisme i de la immigració abans que Merkel, Cameron o Sarkozy”, quan molts catalans ja se n'adonaven però encara no s'atrevien a parlar; encara ara el catalanisme té aquest debat pendent, i segurament ja és massa tard ni queda ningú per plantejar-lo.
“L'últim romà” va defensar un emperador que el va trair i una Roma massa debilitada per refer-se, però íntimament obligat, malgrat tot, a ser fidel fins al final.
