Nisreen

Ens havíem deixat impressionar per les noies com tu, poc o molt; les amazones de Muammar al-Gaddafi, joves que desfilàveu amb el cap ben alt i la cabellera lliure. Que fóssiu dones soldat no ens generava gaire reserves, enteníem que formàveu part d'una coreografia, i no ho vèiem del tot malament perquè en d'altres països islàmics les dones no poden conduir, i en canvi el coronel us confiava una metralleta i us obria les portes d'una professió considerada masculina.

Ara comenceu a sortir del pou i a explicar les vostres històries. Tu, Nisreen, amb tot just divuit anys, al·legues que fa uns mesos vas ser forçada a entrar a l'exèrcit. Et van enquadrar i entrenar per obeir ordres, totes les ordres. Com ara deixar-te violar tres cops, i callar-t'ho sota amenaces. O com ara viure literalment segrestada i allunyada de la família. Quan els teus germans et venien a buscar per tornar a casa, els engegaven de mala manera i no els deixaven visitar-te.

El teu relat dels dies finals de la guerra és una història de no dormir. Et van portar a una barriada de Trípoli on els combats eren més violents. Com que no servies per lluitar a pit descobert, et van assignar una altra missió. A mesura que anaven capturant soldats rebels, te'ls portaven perquè els executessis. Tenies un superior que t'apuntava amb un pistola, i tu tancaves els ulls i disparaves. Fins a una dotzena, dius. La darrera bala era per a tu, però vas aconseguir escapar saltant d'un segon pis al carrer. Divuit anys. Uf.