‘Españolidad'

Ui, com es van posar els de sempre quan dimarts Duran i Lleida va dir que no comptessin amb ell ni amb els seus diputats per fer de comparsa en la tragicomèdia de la Constitució! Per a l'Espanya eterna, aquella que no entén la relació amb els altres si no és en termes de submissió, la reacció de CiU i d'ERC era una nova mostra de nacionalisme. Que, a més, en comptes de fer-los reflexionar sobre la necessitat de conservar el consens polític, els va fer dir: “Si els catalans s'emprenyen, és que la reforma constitucional és bona”. Amb aquestes ales de vol de gallina miop es fa la política a Espanya, per si algú de vostès encara no se n'havia adonat.

Els arguments que hem sentit i sentirem són prou coneguts. Alguns partits catalans –no tots: n'hi ha que només ho són pel que fa a la residència– són representants d'aquest nacionalisme excloent que només busca la diferència, que només es preocupa per les seves coses. No és cert, però és que, a més, tots els intents que s'han fet des de Catalunya per modernitzar Espanya han acabat malament.

Enfront dels catalans s'alcen els que defensen una reforma que ignora una part de l'Estat, els que es defineixen com a no-nacionalistes no-excloents o com patriotes desacomplexats, però que arriben al deliri quan els jugadors del Barça, amb la samarreta de la selecció espanyola, guanyen una competició. Són aquests que es declaren no-nacionalistes els primers a qui s'infla la vena del coll quan es fa una operació a Repsol, mentre exigeixen que es preservi l'españolidad de la companyia.