Gaddafisme sense Gaddafi?

S'ha acabat la llarga dictadura de Gaddafi a Líbia, tot i que les dificultats per atrapar l'autor del llLibre verd sembren dubtes sobre si no s'obrirà un període de terrorisme i guerrilla com el que va seguir la caiguda de Saddam Hussein a l'Iraq.

Les potències occidentals s'han afanyat a reconèixer els rebels com els legítims governants del país, tot i que no hi ha bons senyals de les seves intencions. Es demostra un cop més que el que cerca la comunitat internacional és l'estabilitat de la regió, més que no pas la llibertat i la democràcia. Com a l'Iraq, la prioritat és restablir el funcionament del pous de petroli. S'han alliberat fons multimilionaris dipositats a bancs estrangers i s'han posar a disposició del Consell Nacional de Transició, El seu líder, que ahir encaixava les mans d'uns somrients Sarkozy i Cameron a París, Mustafa Abdel Jalil, era fins fa pocs mesos un estret col·laborador de Gaddafi. Irònicament, va ser el seu ministre de Justícia entre 2007 i 2011. És a dir, que coneixia, aprovava i compartia les atrocitats que ara es descobreixen i denuncien, com les esfereïdores revelacions difoses ahir per la jove de 18 anys que integrava el cos d'amazones que custodiava Gaddafi, arrencada de la seva família i vexada sistemàticament al mateix palau presidencial. I no és l'únic. A banda d'alguns libis que han tornat de l'exili per unir-se a la rebel·lió, el Consell de Transició és ple d'exjerarques del règim. Ja han declarat que no volen cap ingerència estrangera i que ni parlar d'eleccions abans de 18 mesos, com a mínim. És possible que s'instauri un gaddafisme sense Gaddafi, i sembla que a les grans potències ja els hi està bé.